En solidaritat al Claustre de professors i professores de l’Institut de Vidreres i de tota la comunitat educativa.

Quan el que importa són les aparences
 

El passat 29 d’abril tota la comunitat educativa, un cop més, va quedar trasbalsada quan es va assabentar de l’agressió d’un alumne de quart d’ESO a una professora de l’Institut de Vidreres, quan alumnes i docent es trobaven a dins de l’aula.

Sovint, als centres educatius ens trobem amb una diversitat d’agressions i tensions que afecten el benestar de tots i cadascun dels membres que conformen la comunitat educativa. Malgrat que els fets ocorreguts com els de Vidreres esdevinguin casos excepcionals, en cap cas s’han d’integrar com a fets normalitzats a les aules. La manca de respecte i la violència verbal d’alumnes envers el seu professorat és quelcom més habitual del que podria semblar en un primer moment. Les agressions físiques es poden percebre com a excepcionals, però també hi són presents i sovint no són denunciades. Les direccions dels centres educatius ho gestionen amb més o menys encert, però ens trobem davant d’un problema molt greu i no podem permetre que els docents i el personal laboral d’atenció educativa del nostre sistema educatiu vagin a treballar amb incertesa, amb percepció d’inseguretat, d’indefensió, neguit... i, sobretot, que ho acabin normalitzant, com si fos quelcom inherent a la tasca docent i professional. Perquè sí: això va de la salut laboral de molts treballadors docents i laborals dels centres educatius, que ho pateixen de primera mà i la seva salut i benestar emocional en paguen sovint les conseqüències. Hem de dir prou!

Són incidents que es produeixen sobretot als instituts de secundària, però també a les escoles de primària que, amb menor mesura, també hi són presents.

Quan succeeixen casos tan greus com el fet ocorregut a Vidreres, el Departament adopta una postura de transmetre que tot es troba sota control, que s’han activat tots els protocols establerts, que la comunitat educativa ha estat atesa pels equips especialistes (psicòlegs), que la seguretat de treballadors i alumnes està garantida... Volen transmetre una falsa aparença que divergeix de la realitat. Tots sabem que el que ha passat és quelcom molt greu i que evidencia falles molt importants d’un sistema que és incapaç d’incloure una part del nostre alumnat als entorns educatius i d’una manca de protocols que defineixin actuacions clares sobre quin ha de ser el tractament dels alumnes amb certes conductes disruptives. Un sistema que hauria de garantir una educació i acompanyament a mainada i adolescents, que els oferís igualtat d’oportunitats i els possibilités, el dia de demà, una inserció a la societat i al món laboral.

Perquè això, al final, va d’inclusió. L’any 2017 el Departament d’Educació va publicar el Decret d’Inclusió. Un repte molt important i necessari si realment, algun dia, volem assolir una societat inclusiva. El Departament ha desplegat suports i recursos al llarg d’aquests anys i, sempre que en té l’ocasió, afirma que el Decret ja s’ha desplegat i que ja tenim una escola més inclusiva.

Però una cosa són les aparences i una altra la realitat. Qui coneix realment si hem assolit fites d’inclusió, com no podria ser d’altra manera, és el mateix personal educatiu. Aquests viuen el dia a dia als centres, conviuen moltes hores amb els alumnes i poden analitzar, de primera mà, la situació real del nostre sistema educatiu.

A vegades, als centres de secundària, els docents utilitzen una frase que s’han fet seva i tots entenen: “aquest noi/a no hauria de ser aquí”. Escoltar aquesta frase ens podria portar a la creença que alguns docents són poc inclusius, o fins i tot excloents, donant a entendre que no volen donar les oportunitats que es mereixen tots els alumnes. El que realment ens estan dient, contràriament, és que des de la seva realitat, són incapaços de poder oferir una atenció educativa adequada a les necessitats que té aquell alumne. No poden oferir-li quelcom que possibiliti avançar en el seu desenvolupament personal i social. Molts d’aquests nois i noies viuen l’experiència educativa com quelcom hostil, indesitjat, que els crea rebuig, malestar personal... i acaben desenvolupant rols no desitjats i gens beneficiosos per tota la comunitat educativa (alumnes, docents, personal laboral d’atenció educativa...), donant lloc a entorns educatius poc empàtics i saludables.

Certament, calen molts més recursos i molts més suports. Venim d’anys de retallades i la qualitat educativa se’n ressent. Però sobretot cal convicció, honestedat, valentia i, finalment, un pressupost seriós en educació. El Departament d’Educació en cap moment s’ho ha cregut, no ha apostat per assolir una escola inclusiva. S’ha limitat a dotar als centres educatius dels anomenats suports intensius, fent creure que amb aquest recurs ja complia amb els objectius d’atendre la diversitat. Només amb les eines que possibilitin una detecció precoç de les necessitats dels alumnes i que permetin una ràpida intervenció i seguiment, es podran pal·liar les situacions que alteren una dinàmica òptima a dins dels centres. En cap moment s’ha apostat per transformar un sistema educatiu inflexible, encotillat i rígid. La resposta educativa continua sent homogènia, única... amb la intenció que els pedaços que s’han incorporat siguin suficients per adreçar una situació cada cop més complexa.

Quan el Decret d’Inclusió parla de la necessitat d’oferir una atenció educativa personalitzada a les característiques i necessitats dels alumnes, és el pal de paller per on s’hauria de construir un nou sistema educatiu. Només si som capaços d’oferir un currículum més flexible i més diversificat, podrem realment començar a dissenyar itineraris curriculars personalitzats amb l’objectiu de garantir equitat i justícia social on l’alumnat se senti acollit. Però això suposa transformar els nostres centres educatius, amb una oferta educativa realment diversificada i atractiva, amb unes condicions de treball diferents: amb ràtios molt més baixes, amb més personal especialitzat, i amb la dotació d’infraestructures i recursos que ara no tenen. Suposa creure’s de veritat la inclusió i no vendre només falses aparences.

L’escola exerceix la seva funció social quan possibilita que els seus alumnes puguin progressar des de l’àmbit personal i social i garanteix les mateixes oportunitat d’aprenentatge que els permeti inserir-se amb certes garanties a la societat i al món laboral. Les conseqüències d’un sistema educatiu que no sigui capaç de vetllar pel benestar dels alumnes, forçosament ens abocarà a una societat insegura.

Esperem que algun dia el Govern opti per aquest camí de forma decidida. Mentrestant, nosaltres no ens cansarem de denunciar-ho i d’estar al costat dels treballadors i treballadores dels centres educatius. Aquests només demanen que se’ls escolti. Hem de dir prou!

 

Número de visites avui: -