Acte i manifest de solidaritat amb Síria: 4 d’octubre

ActeSiria4octubre

El 22 de setembre Estats Units inicià els bombardejos a Síria, amb el pretext d’acabar amb l’Estat Islàmic. No han estat els 200.000 morts en més de 3 anys de guerra civil ni les atrocitats del règim d’Al Assad el que ha desencadenat la intervenció imperialista, sinó l’amenaça d’un grup fora de control que no respon als seus interessos.

Estats Units ha deixat clar que no pretén enderrocar el règim criminal d’Al Assad, ni tampoc defensar els civils sirians amenaçats per l’Estat Islàmic, sinó preservar els seus propis interessos a la regió.

Els primers dies d’atacs ja han causat la mort de desenes de civils sirians.

També ha quedat clar que l’objectiu de les bombes de l’imperialisme no és només l’Estat Islàmic: altres faccions que s’enfronten al règim d’Al Assad  que no comparteixen els seus mètodes han estat també objecte de bombardejos. Davant d’això ja hi han hagut mobilitzacions a les zones alliberades de Síria amb pancartes que es pregunten Per què arriben ara els atacs nord-americans? O Per què no són contra el règim?

El poble sirià ha estat sol des dels primer dia: Estats Units, les potències europees i els propis països àrabs són còmplices de les massacres d’Al Assad i d’haver creat totes les condicions pel creixement de l’Estat Islàmic. No ens sorprèn ara que l’acció militar de l’imperialisme beneficii políticament al règim. Ja ni tant sols la retòrica de l’imperialisme en nom de les llibertats, i Al Assad s’ha convertit en el mal menor per Estats Units i Europa. Ni un sol segon ha parat de massacrar a la població siriana amb barrils de dinamita, mentre cínicament oferia col.col·laboració a la “coalició internacional” per derrota a l’Estat Islàmic. Aviat veurem si els atacs nord-americans també li donen més força en el terreny militar, després que el seu exèrcit ha banyat en sang una revolució popular que només ha pogut ser continguda amb l’ajuda de Rússia i Iran, i del seu satèl.lit, Hezbolàh.

L’Estat Islàmic és un subproducte del règim sirià, que durant tres anys ha utilitzat la “guerra antiterrorista” com pretext per reprimir la revolució democràtica que va esclatar el març del 2011. Al Assad buidà les presons de presoners d’al-Qaeda ( empresonats en els anys que Damasc es posà al servei de la “guerra contra el terror” de Bush) per omplir-les de revolucionaris sirians. Durant anys va permetre que l’Estat Islàmic creixés com a quinta columna de la revolució, amb atacs per la retaguarda per prendre les zones alliberades pels revolucionaris. Per tant, l’atac militar nord-americà, en coalició amb dictadures que oprimeixen brutalment als seus pobles ( com va passar amb la repressió dels manifestants de la plaça de la perla a Manam a mans dels exèrcits de Bahrein i Aràbia Saudita) serveix per refermar els règims d’Iraq i Síria, contra els quals s’han alçat els pobles.

Els bombardejos nord-americans no acabaran amb l’Estat Islàmic, reforçaran els règims odiats i augmentaran el sectarisme a la regió. Els únics que han combatut sobre el terreny el fanatisme han estat fins ara la resistència siriana i el poble kurd i si no assoleixen avanços és pel bloqueig atroç al que els ha sotmès Estats Units i Europa, que armaven el règim iraquià i permetien que el règim siriàs es sostingués militarment amb l’ajuda de Moscú i Teheran. Ajudar i solidaritzar-nos amb als pobles que lluiten a Síria i Iraq contra la barbàrie i per la llibertat és l’unic camí per derrotar el règim i a l’Estat Islàmic.

El triomf de la revolució siriana i l’enderrocament del règim odiat d’Al Assad són l’única alternativa de pau i progrés i és l’única solució acceptable pel poble sirià després de tant sofriment. És tasca de tots i totes els que volem un món més just i sense tirans donar suport als pobles del Mediterrani i Orient Mitjà que s’alçaren con la dictadura i la misèria reivindicant des de Tunísia a Fallujah, la fraternitat i la solidaritat entre els pobles, justícia social i llibertat.

4 d’octubre de 2014

Comitè Català de Solidaritat amb el Poble Sirià…..

MOSTRA DE DOCUMENTALS LLATINOAMERICANS: CANÍCULA (Mèxic, 65′) + NARANJA DULCE (Mèxic, 24′)

Cinemalatinoamerica 3 octubre

Divendres 3 d’octubre: 20:00h (VOS en Anglès)

Canícula tracta la història d’un grup de alfareres totonacas i també la d’una escola de vol per a nens, ambdues en la comunitat Zapotal Santa Cruz, a Veracruz (Mèxic). Aquest llargmetratge documental de José Álvarez relata com, segons la mitologia totonaca, durant els quaranta dies de canícula, l’època més calorosa de l’any, l’ésser humà ha de fer mèrits davant els déus perquè el cicle continuï.

Naranja Dulce ens transporta per una seguit de dreceres que evoquen les reflexions més íntimes dels nens i nenes que viuen a la serra Huasteca del Naranjal.

 http://www.cinemesgirona.cat/projeccions/lat-cinema-casa-america-catalunya-els-divendres-a-partir-del-5-de-setembre-al-3-doctubre

CIE, PRESÓ ADMINISTRATIVA: 28 de setembre de 2014

tancaremCIE Barcelona

Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Batabat SCCL

Aquest reportatge explora la realitat del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona a partir de l’experiència de diversos immigrants que hi han estat internats i les crítiques d’advocats, associacions com la Fundació Migra Studium, la Plataforma Tanquem els CIEs, SOS Racisme, o la Coordinadora Catalana per la prevenció de la tortura.

Els CIE són centres custodiats i regits interiorment per la Policia Nacional. Hi ha un temps màxim d’estada de 60 dies. “Són pitjor que presons”, afirmen especialistes de SOS Racisme i Migra Studium.

La Prefectura Superior de Policia de Catalunya no ha permès als autors del reportatge l’accés a l’interior del centre ni entrevistar-ne el director. Alleguen que no tenen autorització per parlar ni de terrorisme ni dels CIE. El ministre de l’Interior, el secretari d’estat i la delegada del govern a Catalunya tampoc no han acceptat ser entrevistats.

En canvi, Joaquin Aguirre, jutge de control del CIE, i Antonio Granados, del Sindicato Unificado de la Policia, sí que han acceptat fer declaracions.

El reportatge s’articula a partir de les experiències del marroquí Mustapha, internat dues vegades, que ha interposat una querella per maltractaments; el pakistanès Abdur Rehman, internat durant dos mesos i no expulsat; Alfredo, de Guinea Bissau, que també s’ha querellat per maltractaments rebuts en l’intent d’expulsió; i l’indi sikh Sono, deportat al seu país després d’unes setmanes d’internament. Advocats, familiars i associacions avalen i complementen els seus testimonis.

El CIE de Zona Franca, a Barcelona, es va inaugurar el 2006. Des d’aleshores, hi ha hagut tres suïcidis. L’últim, el del ciutadà armeni Aramis Manukyan, “Alik”, de 32 anys. Va morir el 3 de desembre passat. Per cap d’any, hi va haver manifestacions, protestes, vagues de fam, presència d’antiavalots, visites de parlamentaris, jutges, ONG, periodistes, activistes, etc. Els jutges de control van demanar una sèrie de millores: supressió de les mampares de les visites, installació de tasses de vàter a les celles, millora de l’horari de visites i que es comuniqui als jutjats qualsevol lesió dels interns, entre d’altres.

Interns i especialistes denuncien moltes irregularitats: privació de llibertat per falta administrativa, violència física, reclusió d’immigrants no expulsables i amb prou garanties d’arrelament, opacitat, manca de dades i d’informació a familiars i a periodistes, deficiències mèdiques i sanitàries, etc.

Finalment, el 14 de març del 2014 es va aprovar el primer reglament des de la seva creació en la llei d’estrangeria de 1985. El reglament s’havia d’haver aprovat sis mesos després de la reforma de la llei d’estrangeria del 2009. Arribava cinc anys tard. Ha estat una gran decepció per a tothom. En essència, consolida el model de gestió policial, no aporta millores substancials en la garantia dels drets dels interns i suposa un retrocés respecte a algunes resolucions dels Jutges de Control.

 

Un reportatge de Xavier Montanyà i Antonio Cortés

Muntatge: Carles Señalada

producció: Carolina Trujillo

Producció executiva Batabat: Oriol Cortacans

Producció 30 minuts: Sílvia Pairó

MOSTRA DOCUMENTALS LLATINOAMERICANS: CUÁL ES EL CAMINO A MI CASA? (EUA-Mèxic, 83′) + LOS DOS SABERES (Perú, 30′)

Cinemalatinoamerica 27setembreDivendres 26 de setembre: 20:00h

El llargmetratge ¿Cuál es el camino a mi casa?, amb subtítols en anglès, mostra els perills que assetgen a les milers de persones que intenten entrar als Estats Units d’Amèrica des de Mèxic. Una experiència narrada des dels ulls d’uns nens, que enfronten amb valor i habilitat les terribles adversitats que comporta arribar als Estats Units. Iskay Yachay: Los dos saberes dóna veu als camperols del Cuzco, Perú. Expliquen quina escola volen per als seus fills i quina educació necessiten. Al llarg dels últims anys, la institució Ceprosi de Cuzco treballa amb grups de mestres i pares de família per aconseguir una nova/ reflexió sobre l’educació.

 http://www.cinemesgirona.cat/projeccions/lat-cinema-casa-america-catalunya-els-divendres-a-partir-del-5-de-setembre-al-3-doctubre

 

Manifest de la Ruta contra l’oblit

ruta2No estem vivint en una societat democràtica. La Unió Europea; suposada garant dels Drets Humans envers les seves ciutadanes; considerada oberta, moderna, pionera, liberal, integradora, solidària, intercultural, entre altres, té una Llei d’Estrangeria que desmenteix aquesta cosmovisió construïda per les polítiques de poder.

Espanya, com a país membre de la Unió Europea, i amb l’objectiu de frenar l’entrada dels immigrants al país, s’ha inscrit en la legislació migratòria establerta pel Parlament Europeu l’any 2008 amb el fi de regular i gestionar les normes establertes en la Directiva Europea en relació als processos migratoris. La incorporació de la Directiva en la Reforma de la Llei d’Estrangeria ha reforçat:

– El control de les fronteres per donar resposta immediata a la lluita en contra de la immigració.
– L’existència de la violència contra les persones per part de les Forces de Seguretat Marroquines i Espanyoles.
– L’exclusió sanitària a les persones en situació administrativa regular i irregular amb l’aprovació del Real Decret 16/2012.
– L’augment de temps d’estada als CIEs que va passar de 40 a 60 dies.
– El reforçament de les redades racistes.
– La violència gratuïta que viuen diàriament les persones privades de llibertat.
– La normalització dels vols de deportació massiva en el qual, companyies aèries com Air Europa i Swift Air han firmat amb el Ministeri de l’Interior un contracte de 24 milions d’euros per a realitzar aquests vols de la Vergonya.

Ens sobren raons per a lluitar en contra d’una Llei d’Estrangeria que discrimina i legalitza la vulneració del dret de les persones. Cap persona no és il·legal i en la nostra paraula existeix la força per desobeir aquestes lleis que torturen i potencien el racisme institucional. 
Ens plantem!!

LAT CINEMA CASA AMÈRICA CATALUNYA PRESENTA: “AQUÍ ES DONDE”, MOSTRA DE DOCUMENTALS LLATINOAMERICANS (els divendres a les 20:00h a partir del 5 de setembre al 3 d’octubre

la_lengua_web_Divendres 19 de setembre: 20:00h

LA LENGUA (Xile, 53′) + PEQUEÑAS VOCES (Colòmbia, 75′)

La Lengua (Dungun) explica la història de la docent maputxe Elba Huinca, qui treballa per rescaptar la llengua del seu poble en una escola de Santiago de Xile. En aquesta missió no només busca revaloritzar la identitat oculta de molts alumnes, sinó també educar-los en el respecte.
Pequeñas Voces és un documental d’animació basat en entrevistes i dibuixos d’una generació de nens desplaçats, que van créixer a Colòmbia enmig de la violència i el caos. És un retrat de l’altra cara de la guerra colombiana que, segons dades de Unicef ha obligat a més d’un milió de nens a abandonar les seves cases.