Espai afiliació
Professorat
Col·lectius
Destinacions
Acció Social
Administració
Publicacions
Acció Sindical
Entitats amigues29/02/24
Cooperació educativa des de la solidaritat internacionalista.
Consulta el recurs al següent enllaç.
0,7 i més
Per a parlar-vos de què és la campanya del 0,7 i més que duem a terme des de la USTEC·STEs (IAC) i quin en va ser el seu origen, compartirem un article que va escriure una companya de la Secretaria de Moviments Socials, la Llum Mascaray, que va viure-la des dels seus inicis:
Vint-i-set anys de les acampades pel 0,7 i +: una onada de solidaritat viva
D’aquell esclat solidari als nostres dies: cal anar al moll de l’os
1/09/2021
Llum Mascaray Olivera
L’acampada el 1994 a la Diagonal de Barcelona –i a tants altres llocs– va ser un crit d’alerta per canviar el món, per lluitar contra la injustícia. Demanàvem que els governs català i espanyol complissin la resolució de Nacions Unides de 1972 de destinar el 0,7% del PIB de cada estat als països empobrits, a l’erradicació de la fam al món.
La xifra era el resultat d’uns càlculs a partir de tota mena d’indicadors econòmics i de les recomanacions de 1969 de l’Informe Pearson.
El 1981 Justícia i Pau havia impulsat la campanya l’Impost de la vergonya. Fins i tot, havia fet un informe exhaustiu del perquè de les quantitats demanades. Tant el govern espanyol com el català van qualificar-lo de molt raonable, però no el van traduir en cap tipus d’acompliment.
| Les tendes d’USTEC eren davant de l’edifici del Departament d’Educació d’aquella època. La nostra pancarta tenia dibuixada una Mafalda indignada que deia 0’7 JA!. Veníem d’experiències solidàries laborals en el món de l’educació, com ara les campanyes d’alfabetització al camp andalús o en indrets força més llunyans. I hem continuat i ens comprometem a continuar en el camp de la solidaritat poble a poble i per la justícia global. De fet, a més de les actuacions en Educació per la Pau i la Noviolència, campanyes per l’educació inclusiva i feminista, o la participació activa en Desmilitaritzem l’Educació, SOS Menjadors, Fora la banca i les asseguradores dels centres escolars i un bon etcètera, encara fem assemblees 0,7 i + que cobren vida en realitats educatives a Guatemala (beques d’estudis) i El Salvador (transport escolar)… Ens regalen les seves maneres de resistir, la seva dignitat i la claredat per les seves sobiranies. |
En general, la consciència ciutadana estava basada únicament en les imatges que mostrava la televisió, era una resposta emocional que duia a l’assistencialisme. El primer genocidi de Ruanda televisat mobilitzà molta gent, ja no es veia la cooperació com quelcom llunyà, la injustícia global era a la tele de casa teva. Alhora, les ONGs van començar a sorgir amb força, i la gent se’n va fer sòcia. Es volia passar de la reacció davant les emergències a una acció més continuada. Les brigades a Centreamèrica van ser una primera escola de solidaritat per a moltes persones. I alguns ajuntaments també van respondre de manera ben activa i intel·ligent; de fet, conjuntament amb diverses entitats, van intentar implicar la Generalitat, la qual va felicitar la iniciativa però res més.
El crit fou «El 12 de novembre a les 12 del migdia, al Palau de Pedralbes». Va ser una protesta carregada de denúncia (incompliment dels compromisos amb les NU…) i de formació, d’aprofundiment en les causes de l’empobriment al món. D’aquí la invitació a abandonar la concepció dels habitants del Sud com els pobrets que hem d’ajudar, i a establir solidaritats, cooperació.
Es va arribar al nombre de 1650 tendes de campanya i hi vam viure un mes i mig aproximadament… fins al «trasllat» a la plaça de Sant Jaume i el desallotjament repressiu que vam patir.
La flama va continuar encesa perquè, després de viure aquesta acció de desobediència i de legitimitat, res no va ser igual.
És important ressaltar que les acampades van anar força més enllà de l’intent d’aconseguir el reivindicat percentatge del 0,7. Avui dia l’Estat espanyol hi dedica el 0,19, i Catalunya el 0,13, quantitats del tot descoratjadores. Ara bé, la mobilització va permetre entrar en els temes estructurals: capitalisme, comerç d’armament, deute extern, inversions de capital financer… Temes que molta gent no havia vinculat mai a la pobresa; més ben dit, a l’empobriment. Pel que fa a la presa de consciència, el resultat va ser molt positiu. De fet, va ser la porta d’entrada d’una generació d’activistes per la justícia global.
Bona part de la gent i col·lectius de les acampades hem romàs en la tasca de difondre arreu –nosaltres al món educatiu– què és el 0,7 i què és el 0,7 i +. L’Arcadi Oliveres i Boadella explicava molt bé com un estat pot dedicar el 0,7% del seu PIB a països empobrits, però prendre’ls el capital, prendre’ls els recursos i amb interessos d’un deute que aquests pobles no han creat. D’aquesta manera com funciona el món, les desigualtats que s’hi donen cada cop són més grans.
Un bon nombre d’ajuntaments van comprovar que eren i són més autònoms en les seves decisions que els governs, que estan en mans de les grans transnacionals i del sistema econòmic del neoliberalisme. També un bon nombre d’associacions solidàries van ser conscients que cal pensar molt bé el tipus de solidaritat internacional, les concrecions en cooperació, la continuïtat, a fi de no actuar segons somnis nostres sinó de fer-ho en clau de restitució als pobles d’allà. Cal alhora desemmascarar que l’Occident està –estem– muntat en societats basades en l’espoli dels territoris rics en primeres matèries i béns naturals. Qui està promovent aquest sistema és fonamentalment el poder financer i les transnacionals de l’extractivisme. Hi ha un fluix permanent de riquesa dels països empobrits cap als enriquits a través del servei del deute extern, a través d’aquest espoli, a través del comerç injust…
Si no treballem aquestes causes, la situació es perpetua.
Per tant, es vital la condonació del deute extern dels pobles més pobres.
Les institucions financeres internacionals, la gran banca, determinades empreses… han concedit crèdits a aquests països, als seus governs. Crèdits molt malament utilitzats degut a la corrupció i a no donar-los l’aplicació que pertocava.
Tanmateix aquests crèdits s’han de tornar. La quantitat d’aquests diners per pagar aquest deute és 7 vegades més gran que tota la cooperació. Ja pots anar cooperant amb petites quantitats, que si després els prens 7 vegades més, això no té cap sentit.
El sistema defensa el mercat lliure, quan el que hi havia d’haver és un mercat just. Això forma part de les grans transformacions que encara tenim molt pendents.
Cada dia és més important deixar clar que aquests grans poders internacionals són els causants de la desigualtat aquí i arreu. Mai no ho seran les persones que venen de fora, que viuen en condicions més que precàries. Hi ha mitjans que fan d’altaveu per als grups electorals que diuen tot el contrari. Ens referim al ressorgir de les formacions d’ultradreta, que complica encara més les relacions internacionals. De fet, la política de cooperació es troba sota amenaça. Amb el discurs xenòfob intenten enfrontar «els meus i els altres», «la meva frontera i la dels altres»…
Cal que articulem molt bé tots els moviments de la justícia global. Cal que tinguem en compte tots els actors que hi intervenen, en la situació del món, del planeta, i desviure’ns per trobar solucions als reptes a favor de la justícia climàtica, de la pau amb justícia social, dels drets de les classes treballadores, de les dones, del col·lectiu LGBTQ, de les persones migrants… Ja ho sabem, dins del capitalisme són fites pràcticament inabastables… Però que les injustícies no siguin en el nostre nom.
L’ Acampada pel 0,7 i més de 1994 va ser l’inici d’un gran esclat solidari. Es van fer assemblees diàries, nombroses xerrades i tallers… per nodrir de consciència la denúncia de l’empobriment i de l’exclusió social. Es va desfermar un gran creixement dels moviments socials. Avui aquella iniciativa continua viva de mil formes.
La Iolanda Fresnillo i Sallán té un excel·lent article que va fer per commemorar el 20è aniversari de la Consulta Social per l’Abolició del Deute. En efecte, un referèndum ciutadà, que suposaria una mobilització sense precedents a l’Estat espanyol, i en l’àmbit internacional. Va ser una mobilització transversal, en la qual col·lectius de cristians de base, esplais i ONGs s’unien a okupes i moviments anti-sistema contra un sistema econòmic injust amb els pobles espoliats i amb el planeta.
Malgrat les prohibicions i la repressió, va ser un èxit de participació, un missatge col·lectiu de solidaritat internacional i un exemple de democràcia construïda des de baix. Van donar el seu vot 1.087.792 persones, i el 98% ho va fer a favor de la cancel·lació total del deute extern dels països empobrits. Un dels actes de desobediència civil noviolenta més massius (20.000 voluntaris i voluntàries, la majoria a Catalunya, desobeint conscientment la Junta electoral, posant la legitimitat per davant de la legalitat). Un exemple d’autogestió per part d’un moviment horitzontal i radicalment democràtic de persones i xarxes que es va anar estenent arreu de l’Estat durant els mesos previs a la consulta. Més de 1.400 col·lectius es van implicar en la consulta social, que es va realitzar a gairebé 500 localitats de l’Estat espanyol.
Vindrien anys en què anàvem de cimera en cimera, tot seguint un calendari internacional de dies d’acció global, coordinant-nos, sembrant i recollint esperança en els fòrums socials mundials i europeus, generant aliances entre diferents entitats i moviments, de diferents sectors, amb l’objectiu comú de revertir aquella globalització que, sobretot, estava fent la vida encara més invivible als països empobrits.
Per a moltes persones va ser també la porta d’entrada a un moviment social que durant anys va posar contra les cordes institucions totpoderoses com l’FMI, el Banc Mundial, l’OMC o el G8.
Una petjada, una història i una realitat de lluites comunes que cal fer reviure un cop més, davant els riscos d’un fort col·lapse econòmic, provocat per una combinació de factors, entre ells els nivells rècord d’endeutament públic i corporatiu que es dóna tant a les economies centrals (països rics, és a dir, enriquits) com a les perifèriques (països empobrits i aquells anomenats emergents). Des de la crisi de 2008, que com sabem ha deixat un pòsit de precarietat i empobriment per les classes populars arreu, la recuperació econòmica d’empreses multinacionals, bancs i inversors s’ha fonamentat en més i més deute. Un deute que és la columna vertebral del procés de financiarització que amenaça sectors bàsics per a la vida com el de l’habitatge, la sanitat, l’educació, l’agricultura i l’alimentació.
El capitalisme acaba amb les condicions per la vida i per la supervivència, ha generat el canvi climàtic, ja estem en un punt de no retorn, si no el transformem, és impossible que ens en sortim.
Davant una nova crisi de deute global, aguditzada (que no creada) per la crisi del coronavirus i els seus impactes en l’economia productiva (trencament de cadenes de producció, davallada de la demanda en l’àmbit global, debacle en sectors com el turisme, etc.), és vital reactivar les xarxes locals i globals de resistència, solidaritat i suport mutu.
Del Francesc Mateu i Hosta, ex-president de LaFede.cat, també en tenim una joia. És el seu article del 2019 intitulat «Lafede.cat: 25 anys de l’acampada a la Diagonal» i encapçalat per aquesta afirmació: Vam entendre que havíem de deixar de parlar d’assistència i parlar de drets i de justícia.
Ell ens recorda com molta gent va acampar en solidaritat amb persones que estaven molt lluny i que no coneixien. Alhora va ser una època en què hi va haver un enamorament de la cooperació amb les impressionants campanyes d’alfabetització de la Nicaragua sandinista, quan el sandinisme era una cosa ben diferent; amb els acompanyaments de poblacions guatemalenques retornades dels refugis a Mèxic [i les refugiades internes], i, quan tornàvem dels viatges, no deixàvem de treballar també als barris més desafavorits o de lluitar contra el servei militar obligatori…
Amb aquelles acampades vam aconseguir que la cooperació internacional entrés a l’agenda social i política, vam inventar una política pública, i des de llavors que moltes entitats grans i petites treballen per mantenir viu l’interès pels problemes del món.
I s’ha anat madurant i veient que la cooperació no podria ser només allò que tothom té a l’imaginari, que és fer escoles, pous i hospitals, perquè només això no modificava substancialment la realitat. Que no era una qüestió de manca de diners per fer coses, sinó d’una estructura política i econòmica que no les permetia fer.
Conjuntament vam entendre que la solidaritat té més de justícia que d’assistència; que calia prendre l’opció cada dia menys tècnica i més política (que no partidista); que havíem d’escoltar els pobles i posar la mirada en la seva cosmovisió, les seves iniciatives i la seva capacitat per tirar-les endavant.
Vam veure com la colonització no s’havia acabat, i vam descobrir, amb desgrat, el paper de moltes grans empreses i multinacionals. I conjuntament vam deixar de parlar de Sud i de països pobres i vam començar a parlar de països empobrits i de justícia global…
… Justícia global contra la desigualtat global. Som un sol món i totes les realitats hi estan interconnectades. Fa 25 anys la societat es mobilitzava per dignitat. Perquè la dignitat és una propietat que té vasos comunicants.
Tant de bo que algun dia la veu de les associacions solidàries pugui ser tan forta com la dels «lobbies» econòmics. Mentrestant, celebrem la nostra capacitat col·lectiva d’associar-nos i resistir.
………………………………………………………………………………………………………………………………………….
El sud global no podrà reeixir si la gent del nord no es consciencia. D’acord, el canvi de mentalitat és vital. Ara bé, en el camí cap al moll de l’os, cal anar aconseguint espais des dels quals fer observança de les empreses i el seu respecte o no als drets humans.
El dia 24 de juny de 2021 es va presentar a Madrid la Plataforma per les Empreses Responsables, que representa més de 570 organitzacions de societat civil. Totes elles demanen l’aprovació d’una llei a Espanya que obligui les empreses a actuar amb la deguda diligència per tal de garantir el respecte dels drets humans i mediambientals en l’exercici de les seves activitats i al llarg de la seva cadena de valor.
La regulació de la deguda diligència sobre empreses i drets humans i mediambientals ha entrat de ple en les agendes públiques de molts països europeus.
La defensa dels drets humans està a la cua de les polítiques corporatives a Espanya. Segons l’Observatori d’RSC, només 13 empreses de l’IBEX 35 van realitzar en 2019 una identificació de riscos i d’impactes en els drets humans lligats a la seva activitat.
A Catalunya més de 8.000 entitats i cooperatives impulsen la creació del Centre Català d’Empresa i Drets Humans. La Proposta de Llei de creació d’un organisme d’avaluació de l’impacte sobre els drets humans de les empreses que operen a Catalunya i a l’exterior s’ha registrat al Parlament de Catalunya amb el suport de PSC, ERC, Junts, CUP i Comuns. El Parlament ja s’ha posicionat fins a tres vegades a favor de la creació d’aquest Centre amb diferents resolucions des de l’any 2016. La proposta ha estat elaborada pel Grup català d’Empresa i Drets Humans que formen Lafede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, ambdues plataformes d’entitats del tercer sector.
A la roda de premsa celebrada el 5 de juliol de 2021 al Parlament de Catalunya, Amaia Garcia Bosque, portaveu de les entitats promotores, ha expressat que “el futur Centre català d’Empresa i Drets Humans vetllarà perquè la internacionalització de l’economia catalana no generi impactes negatius i vulneri drets humans, especialment en els països més empobrits”.
El Centre serà un organisme públic i independent que retrà comptes a la societat civil, al Parlament i al Govern de la Generalitat. El seu principal objectiu serà el seguiment i avaluació de l’impacte de les empreses catalanes o transnacionals amb presència a Catalunya, sobre els drets humans o el medi ambient, a comunitats o regions d’altres països. Aquest organisme públic suposarà un important avenç en la regulació del sector empresarial en matèria de drets humans i de defensa del medi ambient. Més de 3.000 empreses catalanes operen a l’exterior, de forma directa o mitjançant més de 7.500 filials.
Les entitats de pau, cooperació i drets humans treballen des del 2014 per fer realitat aquest Centre que, creuen, augmentarà l’impacte estratègic de la política de cooperació internacional i es convertirà en un exemple de coherència de polítiques públiques, tal i com estableix la Llei catalana de Cooperació i la Llei d’Acció Exterior. La web AlertaDH https://alertadh.org/ recull diferents casos i exemples de vulneració de drets humans per part d’empreses catalanes, identificats i investigats pel Grup d’Empresa i Drets Humans.
-.,-.,-.,-.,-
No volem acabar aquest recorregut fins als nostres dies sense fer esment de les reflexions de la filòsofa Marina Garcés Mascareñas, entrevistada per la periodista Montse Santolino Prieto un any i escaig després de l’arribada de la pandèmia pel COVID-19. A més de les qüestions sobre què hem après d’aquesta crisi o com podem sortir-ne d’una forma reforçada, ens interessa molt quin paper ha tingut i té la solidaritat.
Garcés afirma que d’aquesta crisi hem après moltes coses, però el que ara hauríem de preguntar és en quina mesura trobarem la capacitat per traduir aquests aprenentatges en accions que no només ens transformin com a individus, sinó que realment ens permetin transformar aspectes de la societat que han quedat al descobert, molts dels quals s’han vist agreujats per les condicions prèvies que ja tenien.
Qualsevol experiència com la que estem vivint, que ja venia d’una crisi econòmica profunda i una percepció global de crisi ambiental, alimenta la por. Per tant, cal treballar-la, tot observant que l’altra cara de la por no és la seguretat, sinó la confiança. Defineix la seguretat com la resposta autoritària, i la confiança com allò que ens permet relacionar-nos sense saber-ho tot de l’altre, tal com ho practiquen les xarxes de suport mutu…
Ens recorda que la suma d’aïllaments no és una bona vida. Tenim ganes de cos, d’estar a prop, de somriures, d’aprenentatges, d’acció col·lectiva… Així doncs, totes aquestes ganes potser també puguin ser el punt de partida per reconstruir i transformar.
La solidaritat té a veure amb les reciprocitats. Perquè és precisament en la consciència que formem part d’un vincle, fins i tot en tant que desiguals, el que ens demana entendre’ns com a recíprocs.
Ella creu que hi ha com dues possibles maneres d’arribar a la solidaritat. Una que és aquella que entén que solidari és tot allò que parteix d’identificar problemes comuns encara que no siguin els mateixos exactament. La solidaritat, en la seva definició més bàsica, és que el teu problema és també el meu, no perquè estem afectades per la mateixa amenaça, sinó perquè m’implico en aquell problema que t’afecta i ens afecta.
I hi ha una altra solidaritat que és aquella de si no et va bé a tu, m’anirà malament a mi… perquè et convertiràs en una amenaça. Per exemple, amb el tema de les vacunes aquest és un dels arguments d’alguna gent que defensa que les vacunes han de ser mundials, perquè si no Europa o els països rics quedaran aïllats respecte d’un món que seguirà sent contagiós. Això és solidaritat o és egoisme (altruisme egoista)?
Així doncs, ens convida a preguntar-nos de quina manera podem elaborar realment el sentit del problema comú?
«Quan no hi ha futurs comuns disponibles, queda un combat pels privilegis»
Finalment, ens aporta que no es tracta tant de projectar en el temps, sinó d’entendre que el futur és avui, és cada dia. No un avui que es crema en si mateix, sinó que qui confia que allò que està vivint, en el seu present, és una manera de participar, de transformar, d’estar en aquest món en allò que estem construint, que estem donant –perquè la confiança es dona, no és quelcom que la persona pugui tenir tota sola–. Precisament això fa que puguem mirar una mica més endavant. Oi?
-.,-.,-.,-.,-
Per saber-ne més:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/objectiu-0-7/video/6003767/
– – –
https://www.usc.es/economet/reviews/eedi914.pdf
– – –
https://www.taulacolombia.org/ca/mes-de-8-000-entitats-i-cooperatives-impulsen-la-creacio-del-centre-catala-dempresa-i-drets-humans/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=mes-de-8-000-entitats-i-cooperatives-impulsen-la-creacio-del-centre-catala-dempresa-i-drets-humans
https://twitter.com/Lafede_cat/status/1411981812784668672/photo/1
– – –