Davant de la proposta d’acord del Ple del Consell Escolar de Catalunya del 26 de febrer de 2019 segons el qual aquest organisme, sense subscriure’l, accepta formar part de la comissió de seguiment del Pacte Contra la Segregació i enviar un representant el dia de la seva signatura i presentació pública, USTEC·STEs, a fi de no obstaculitzar la capacitat d’incidir del Consell en la modulació de polítiques contràries a la segregació, decideix oferir el seu suport. Tanmateix, i atès que el nostre sindicat ha rebutjat ser al pacte, ens veiem obligats a emetre un vot particular on exposar el nostre posicionament al respecte.

Des dels seus inicis, ara ja fa més de quaranta anys, USTEC·STEs ha entès que el sistema educatiu té una dimensió social transcendent que ultrapassa les qüestions estrictament tècniques, curriculars o normatives. Entenem que les polítiques educatives estan clarament correlacionades amb el model de país que volem, i que les decisions que prenem avui tenen conseqüències per a les generacions posteriors.

En aquest sentit, la catalana és una societat fràgil, perquè un dels seus problemes fonamentals és el de les grans desigualtats socials a les quals s’afegeixen, com assenyala la demògrafa Anna Cabré en base a les seves reflexions sobre el model de reproducció català, la necessitat de cohesionar un país culturalment heterogeni en base a la recepció periòdica de milers de persones procedents d’àrees geogràfiques variades, amb herències lingüístiques, religioses, ideològiques i antropològiques diverses. Jaume Vicens Vives ens recorda que, des dels inicis de la nostra història comuna, el nostre territori ha estat tradicionalment una “terra de pas”, i que la Catalunya d’avui és el resultat de l’addició i barreja de grans heterogeneïtats, tot plegat adobat per la presència d’un estat hostil que fa tot el possible per homogeneïtzar la societat catalana d’acord amb els paràmetres del nacionalisme espanyol d’arrel castellana, aquell “reducir a usos y costumbres castellanas” emès el 1645 pel Conde Duque de Olivares i que perviu en l’actualitat des dels diversos colors polítics de la classe política espanyola.  Per contra, existeix un consens tàcit entre la comunitat educativa i la societat catalana sobre la necessitat d’establir una nació en base a criteris postnacionals, un model de convivència tendent al melting pot, el gresol d’identitats en què, tot valorant la diversitat com a un fet positiu, la societat catalana busqui un model d’identitat en què la igualtat d’oportunitats i la cohesió social permeti aquesta unió en la diversitat.

Per fer possible aquest projecte, és del tot necessari crear una societat que tendeixi a convergir socialment, on cadascun dels individus que la componen puguin sentir-se còmodes i identificats en un projecte comú de país. I per això, cal un sistema educatiu que ho permeti. Tanmateix, la realitat, i en això coincidim plenament amb l’anàlisi elaborada per la Sindicatura de Greuges, és que tenim un sistema educatiu segregat, i això és una qüestió fonamental que cal corregir. La crua realitat és que, en funció del centre on un alumne està matriculat, el principi d’igualtat d’oportunitats sobre el qual ens hauríem de regir és més que relatiu. Els diversos grups socials es tendeixen a concentrar de manera estanca en determinats centres educatius. I les estratègies familiars de matriculació busquen certa homogeneïtat social. Els grups benestants tracten de portar els seus fills a aquelles escoles i instituts on trobaran companys del seu mateix grup social, i avui els centres sostinguts amb fons públics no solen reflectir la diversitat social i cultural ni del país, ni de la localitat. En base a la creixent dinàmica competitiva atiada pel propi Departament, aquesta tendència també s’està produint en els darrers anys en determinats centres de titularitat pública, tot propiciant allò que s’ha denominat com a una triple xarxa. Això, com és sabut pels sociòlegs, s’acaba materialitzant escoles-gueto i l’existència subtil de mecanismes de segregació.

Malgrat que existeix un consens sobre la percepció d’aquest fenomen que la Sindicatura reconeix i critica, el cert és que existeix una gran hipocresia sobre la qüestió. Malgrat que tots coincidim sobre el mal moral que implica tenir escoles on es concentren alumnes de procedència benestant, i altres que apleguen desproporcionadament famílies pobres o una sobrerepresentació d’aquells nens, nenes i adolescents procedents d’altres geografies acabats d’incorporar al nostre sistema, la realitat és que manquen esforços sincers per acabar amb aquesta situació. La virtut de l’informe és que denuncia una qüestió de tots coneguda. El defecte, és que les mesures promogudes per la sindicatura són del tot insuficients, i presumiblement, ineficaces.

És per això que USTEC·STEs, malgrat valorar l’esforç d’aquesta entitat, no pot donar suport al document pels següents motius:

1. No contempla la supressió dels concerts.

   Tal com estableix la Iniciativa Legislativa Popular d’Educació, avalada per més de 95.000 signatures i dos centenars d’entitats de reconegut prestigi, un dels principals problemes que té el sistema educatiu de Catalunya és la presència d’una xarxa de centres privats sufragats amb fons públics, bona part dels quals de titularitat religiosa. Aquest fenomen, fruit de l’endèmic subfinançament públic de l’educació, així com de la continuïtat de prejudicis socials contra la xarxa de centres públics, ha tingut com a conseqüència la sobrerepresentació d’alumnat de classes mitjanes i mitjanes altes, a banda de certa homogeneïtat cultural en bona part del sistema de centres privats. Cal recordar que, històricament, només un 15% de l’alumnat de procedència estrangera és matriculat en aquesta xarxa, o què, malgrat la normativa i diverses sentències judicials, bona part d’aquests centres imposen -amb mecanismes subtils- quotes “voluntàries” com a eina de discriminació respecte els estrats més modestos de la societat. Que aquests centres, molts dels quals tenen idearis no sempre coincidents amb els principis democràtics, de llibertat religiosa o de coeducació de sexes o classe social rebin finançament públic és una fórmula que implica que les administracions públiques col·laboren a mantenir la segregació. És per això que el nostre sindicat, tal com recull l’esmentada ILP considera que cal donar un termini a aquells centres privats per tal que optin, o bé per mantenir-se com a privats i deixar de rebre subvencions de l’administració, o bé optin per integrar-se, en igualtat de condicions, a la xarxa de titularitat pública tal com va fer en el seu moment el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana.

2. No estableix mesures reals de tractament de la diversitat i la inclusió, la més important de les quals, la reducció dràstica de les ràtios.

   La recerca educativa, i més important encara, l’experiència docent sap perfectament que la millor i més fonamental mesura que permet la igualtat d’oportunitats de tots els infants, adolescents i joves de Catalunya és la de la reducció de ràtios. L’informe Tennessee, en base a l’experimentació que aquest estat nord-americà va protagonitzar durant la dècada dels noranta va permetre comprovar com, no només una reducció radical de ràtios en aquest àmbit implicava una millora notable de rendiment acadèmic de la totalitat dels alumnes, sinó que aquesta millora era especialment accentuada entre aquells alumnes procedents de minories ètniques, col·lectius socialment desfavorits i provinents de famílies amb menor bagatge educatiu, de manera que la mesura implicava una convergència cultural entre els diversos grups socials, entre altres motius, perquè permetia un aprenentatge més personalitzat i una relació més estreta entre alumne, família i equips docents.Malgrat que en l’actuació 1 de l’informe aquesta és contemplada, entenem que la seva timidesa i prudència de no establir una xifra determinada, i és per això que, des del nostre sindicat, proposem que en tots els nivells d’ensenyament no universitari aquesta s’estableixi en un màxim de 15 alumnes per aula, a banda de la dotació d’altres recursos de personal que permetin atendre la diversitat. Una veritable escola inclusiva és aquella que permet arribar el màxim de lluny a aquelles persones que parteixen de situacions de desaventatges a tots els nivells, i això no és possible amb gasiveria.

3. No estableix mesures eficaces que impliquin el repartiment d’alumnes amb NEE

   Si bé el document expressa bona voluntat i certs nivells d’ambició, a la pràctica, no es proposen mesures que puguin fer efectiva la necessitat d’assegurar que cada centre reflecteixi realment la diversitat social, cultural i econòmica del seu municipi. Entenem que el principi a la lliure elecció de centre s’ha de sotmetre a la necessitat de cohesionar les noves generacions en base a un repartiment equitatiu de la diversitat dels alumnes, evitant la concentració d’aquells que tenen necessitats educatives especials en determinats centres, i això només es pot fer mitjançant una normativa de matriculació estricta que ho possibiliti, evitant sovint l’espectacle que en un determinat barri o localitat hi hagi centres la composició social dels quals no reflecteixi la del territori. En aquest sentit, considerem que les propostes de l’acció 1, amb un nou decret d’admissió d’alumnat, la trobem una mesura cosmètica que no alterarà la creixent dinàmica de polarització social creixent a les aules.

4. No contempla aquelles pràctiques que indueixen els centres educatius a competir+

   Des de fa molts anys, bona part dels centres educatius del nostre territori, amb la millor de les voluntats d’obrir-se a la seva comunitat escolar i orientar les famílies en els processos de matriculació, han anat organitzant activitats de promoció del propi centre. Si bé entenem que és una obligació d’escoles i instituts obrir el seu centre a la seva comunitat, sovint aquestes accions han anat caient en una dinàmica de competitivitat en la recerca de trobar les famílies amb major capital cultural i educatiu, que en el fons és el que confereix prestigi al centre. Entenem que aquestes dinàmiques competitives acaben alterant el principi de servei públic i equitat social. L’informe no tracta la qüestió i el nostre sindicat entén que cal incloure alguns protocols que evitin entendre la transparència com a una autopromoció que persegueixi competir amb la resta de centres. Això hauria d’incloure qüestions com ara la prohibició de publicitat, el fet que els projectes d’autonomia no derivin en una especialització o que es permetin polítiques de selecció arbitrària del professorat.

5. Assumeix polítiques educatives de selecció arbitrària del professorat que van en contra de la diversitat i d’igualtat d’oportunitats

   Des de fa alguns anys, especialment arran de l’aprovació de la LEC, s’han fet polítiques que, amb l’excusa dels projectes d’autonomia, han permès que bona part del professorat dels centres de titularitat pública puguin ésser triats, amb criteris subjectius, per les direccions dels centres. A banda que aquesta circumstància és legalment discutible en l’àmbit de la funció pública (hi ha diversos decrets recorreguts i a l’espera de resolucions judicials), aquesta pràctica, generalitzada en els de titularitat privada, no té conseqüències en absolut pel que fa a qualitat educativa, (tal com demostren els informes periòdics que publica la Fundació Jaume Bofill), sinó que més aviat respon a una concepció autoritària de l’educació, que busca més la submissió del professorat que resultats educatius, cohesió social o millores en el clima escolar. En aquest sentit, voldríem ser crítics amb la Sindicatura, que ha emès algunes resolucions desfavorables davant les situacions de discriminació que pateixen alguns docents que han estat rebutjat per les direccions per qüestions ideològiques, edat o estat de gestació.Des del nostre sindicat entenem, que de la mateixa manera que trobaríem una aberració que es pugui discriminar els alumnes en base a criteris arbitraris, defensem que els claustres també representin la diversitat i la pluralitat de la pròpia societat.  Els projectes d’autonomia no han de servir, en cap cas, perquè s’estableixi una uniformitat esterilitzadora a les escoles i els instituts. La selecció del professorat s’ha de fer per criteris fonamentats en el mèrit, transparència, especialitat i objectivitat, sense que les direccions puguin participar. La igualtat d’oportunitats, també ha de ser efectiva per a un professorat que també ha de ser divers des del punt de vista ideològic, cultural o pedagògic.

6. No contempla la gratuïtat total dels estudis postobligatoris, incloent els universitaris

   Entenem que l’informe se centra excessivament en l’àmbit de l’escolarització obligatòria -amb l’excepció de l’educació infantil-, com si l’alumnat, una vegada acabada l’ESO els mecanismes de segregació s’envaïssin.

   Per contra, aquests es mantenen i s’agreugen, i el fracàs evident de les polítiques fetes fins ara la reforcen, perquè s’entra en una perillosa dinàmica de reproducció social que coneix perfectament qualsevol professionalitzat familiaritzat amb l’àmbit dels serveis socials.

   És per això que considerem central la gratuïtat total dels estudis postobligatoris, incloent els universitaris, que són aquells que permeten, efectivament, la igualtat d’oportunitats i obrir l’accés a aquelles eines educatives que permeten interaccionar en igualtat de condicions amb la resta d’individus del país. Volem recordar que Catalunya té el trist rècord de disposar de les taxes universitàries més cares de l’estat i les quartes més cares de la Unió Europea. I aquesta és una situació escandalosa que ens plauria que compartís la sindicatura i que s’inclogués com a actuació. De la mateixa manera succeeix amb els graus superiors de Formació Professional, els ensenyaments de règim especial, les Escoles Oficials d’Idiomes o altres ensenyaments professionalitzadors, alguns dels quals impliquen centenars, i fins i tot ultrapassa el miler d’euros de preu públic que exclou, a la pràctica, una part molt substancial de la societat. Cal recordar la precària, insuficient i ineficaç sistema de beques. Cal recordar que, segons l’Idescat, a Catalunya, un 28,5% dels menors es troba en una situació de risc de pobresa.

7. No contempla la universalitat en la gratuïtat de serveis educatius importants, com ara el lleure,  els serveis de menjador, les sortides pedagògiques o el material escolar.

   Si bé la proposta de Pacte Contra la Segregació contempla la convocatòria d’ajuts per a llibres de text, material escolar i sortides (Actuacions 21 i 22) i garantir la igualtat en l’accés  al servei de menjador escolar (Actuació 23), considerem que manca ambició i determinació. L’experiència històrica demostra que qualsevol sistema d’ajuts, si no és universal, estigmatitza als perceptors i els deixa en una situació de vulnerabilitat, a l’arbitri de l’administració -o de qui reparteix o denega ajuts-, assenyalat per una part de la societat i sota el perill de perpetuar la situació de dependència. A més, qualsevol sistema d’ajuts, fonamentats en convocatòries públiques, impliquen certa complexitat administrativa que fa que aquelles famílies més vulnerables no sempre siguin capaces de gestionar. A més, el fet que hi hagi col·lectius determinats que tendeixin a absorbir la majoria d’ajuts fa que siguin susceptibles d’estigmatització. És per això que tot sistema d’ajuts com el proposat pel Síndic, no només sigui ineficaç, sinó que també pugui ser contraproduent.

   Qualsevol dret que no sigui universal sempre serà en entredit, de manera que la millor manera de combatre la segregació és a partir del principi d’universalitat. Entenem que els serveis de menjadors, els de lleure que es puguin oferir des dels diversos plans educatius d’entorn, les sortides pedagògiques, els llibres de text o el material escola siguin gratuïts per a tota la comunitat educativa, com de fet ja sol passar en bona part de societats democràtiques i amb tradició de polítiques de benestar. A més, caldria tendir a recuperar la gestió pública i directa d’aquests serveis, ja sigui des de la Generalitat, ja sigui des de les administracions locals, car l’experiència de les externalitzacions, que implica pitjor qualitat, preu elevat i precarietat laboral, ha estat catastròfica.

8. No contempla un programa de segones oportunitats, com ara l’expansió dels estudis nocturns o de centres de formació de persones adultes.

   Una altra de les absències notòries del pacte és la dels programes de segones oportunitats. Entenem que la sindicatura s’ha centrat excessivament en l’ensenyament primari i secundari, i en la necessària prevenció de l’abandonament escolar. Ara bé, i com ja hem explicat anteriorment, la segregació no desapareix quan els alumnes abandonen l’escola i l’institut, i les necessitats educatives perviuen. Sovint, bona part dels infants i adolescents que desapareixen del sistema ho fan per haver-se d’incorporar al món laboral, sovint en els mercats de treball informals. I això ja els exclou del sistema si no hi ha polítiques decidides de segones oportunitats. Tradicionalment, aquestes han estat els estudis nocturns, que han permès reenganxar-se a milers de persones al sistema educatiu (i que el Departament ha deixat morir d’inanició) o els centres de formació de persones adultes, que, en comparació amb la majoria d’estats europeus, representen una xifra ridícula, i que no és capaç d’absorbir la demanda. Entenem que la reobertura de nocturns i l’expansió de la xarxa de centres de persones adultes hauria de ser una actuació contundent i immediata.

9. No hi ha mesures per evitar que el servei públic d’Educació resti com a subsidiari del privat

   Un exemple concret és el que està passant ja en la formació professional. La proliferació de convenis entre el Departament i l’empresa privada i l’experiència de la Formació Dual indiquen que una bona part de l’empresariat veuen els instituts públics un espai d’expansió, un sistema educatiu al seu servei, la possibilitat de gaudir de mà d’obra barata, de disposar de subvencions públiques encobertes i de delegar les seves obligacions formatives específiques en el sistema. A més, la voluntat política de traslladar les competències des d’Ensenyament a la Conselleria de Treball o Presidència resulta ben simptomàtica del control creixent que patronals i cambres de comerç i CCOO i UGT volen exercir-hi, amb els perills que comporta per al professorat que hi treballa. Fruit de tota aquesta tendència és la Llei de Formació i Qualificació Professional de Catalunya, una mena de full de ruta vers la desregulació i la privatització del sistema. amb una única finalitat plural: segregar i privatitzar la formació professional (reglada i no reglada) i brindar-la al capital sense més limitacions, segons els nostre parer, que el benefici propi patronal i dels sindicats sense tenir en compte ni els estudiants, ni els titulats ni els treballadors ni el professorat, deixant el sistema públic d’FP com a subsidiari de igual forma que ja s’ha fet en d’altres serveis públics com és el cas de la salut.

Conclusions

Del Pacte contra la Segregació celebrem la presa de consciència de la dimensió del problema, compartim elements de diagnosi i ens declarem escèptics respecte a la sinceritat de la voluntat política a l’hora d’abordar el que considerem, potser, el problema més greu de l’educació i de la societat catalana.

USTEC·STEs sempre serà al costat d’aquells grups i col·lectius que vulguin treballar per construir un país més just. Tanmateix, entenem que per la justícia social, perquè tot el país guanyi, determinats sectors, determinats interessos empresarials, determinades concepcions socials, han de cedir i renunciar als seus interessos crematístics i de preeminencia social.

Malgrat que constatem la bona voluntat de les persones que han impulsat i negociat el pacte, entenem que es queda molt lluny del que cal fer per construir una Catalunya, com deia el president Macià, políticament lliure, socialment justa, materialment pròspera i espiritualment gloriosa.

Considerem que, com a entitat, no obstacularitzarem l’acord del Ple del Consell Escolar de Catalunya de 26 de febrer de 2019 pel qual aquest organisme accepta formar part de la comissió de seguiment, i que la seva presidenta puguin ser el dia de la presentació i signatura. Ara bé, malgrat que no vulguem posar pals a les rodes, hem considerat necessari expressar el nostre posicionament mitjançant un vot particular.

Entenem que les nostres propostes s’haurien de recollir, tot i que som conscients que el nostre nivell d’exigència no sempre podria ser assumible de manera immediata. Tanmateix, convidem al Síndic, al Consell, al Departament i a la Generalitat a establir un calendari, ni que sigui a mig termini, que assumeixi les nostres propostes, unes propostes destinades, no només a millorar l’àmbit de l’educació, sinó, i entenem que les decisions d’avui tenen conseqüències per a la generació de demà, per tenir un país millor.