La Llei de Contractes de Serveis a les Persones, també coneguda com a Llei Aragonès, perquè és aquest vicepresident i conseller d’economia i hisenda el responsable de defensar-la, va ser presentada, pràcticament de puntetes, sense publicitat, en un ple mig buit del Parlament el passat 7 de novembre de 2018. D’aquesta manera, en la seva fase de ponència i presentació d’esmenes va passar pràcticament desapercebuda tot impedint una discussió seriosa i un debat públic a l’alçada de la seva transcendència futura pel que fa als serveis públics. Aquesta discreció, entenem que buscada, va acabar quan diverses entitats del món de l’educació i la sanitat, com la pròpia FAPAC van fer un crit d’alerta sobre les possibles conseqüències econòmiques, polítiques i laborals.

En què consisteix la Llei Aragonès?

Els propis responsables de la Llei, generada des de la Vicepresidència, i amb el suport, fins ara, d’ERC i JxCat, afirmen que es tracta d’una normativa que regula la prestació de serveis públics a càrrec d’empreses privades, com s’ha vingut fent fins ara, tot i que modificant alguns dels criteris de contractació i licitació pública a fi que el preu de la subhasta no sigui l’únic criteri a l’hora d’adjudicar serveis i que, amb alguns requisits addicionals com ara el compliment d’alguns aspectes (pocs i de manera laxa) de responsabilitat corporativa, petites i mitjanes empreses del sector serveis puguin accedir a les adjudicacions públiques.

La llei se sustenta en la normativa estatal i en directives europees que en cap cas no impedeixen que els serveis públics puguin ser gestionats de manera directa per les pròpies administracions públiques. A més, en aquesta llei prou extensa (38 articles, 3 disposicions addicionals, 1 disposició transitòria, 1 disposició derogatòria, 4 disposicions finals i 4 annexos) obre la porta a què diversos serveis com els de tutoria, preescolar, centres d’educació especial, menjadors escolars, educació d’adults, formació permanent i altres àmbits sensibles puguin ser gestionats per grans o petits grups empresarials, normalment amb ànim de lucre.

Quines són les raons de fons?

És evident que els serveis públics no necessiten la seva privatització. L’experiència acumulada d’aquestes dècades serveix per comprovar que la privatització, sota les seves més variades formes (externalitzacions, subcontractacions, concerts,…) tenen com a conseqüència immediata el deteriorament del servei prestats, el maltracte a l’usuari i l’empitjorament immediat de les condicions de vida i treball dels seus treballadors i treballadores i la generalització de la precarietat laboral en el sí dels serveis públics. Per contra, és norma creixent, per part de països democràtics i avançats, de recuperació de la gestió directa dels serveis públics després de comprovar com, mitjançant l’erari públic, grans o petits grups empresarials, a partir de la imposició de criteris economicistes i de la lògica de la maximització del benefici, l’experiència sol sortir molt cara. D’una banda, perquè es produeix una acumulació en poques mans dels diners públics, de l’altra perquè aquestes empreses acaben tenint una capacitat de pressió brutal sobre les administracions públiques, amb nombrosos casos de gestió deslleial i reiteració d’incompliments d’uns contractes contra els quals, sovint resulta impossible fer res.

Entenem doncs, que aquesta aposta deliberada per la privatització respon a una ideologia neoliberal que s’ha experimentat en l’orientació de les praxis polítiques dels darrers anys. Per molt que hi hagi partits polítics que es proclamin d’esquerres, la realitat és que retallar, desregular i privatitzar són els tres eixos bàsics que els serveis públics d’aquest país -entre els quals, l’educació- han patit. En aquest sentit, ERC no fa més que imitar i aprofundir allò que abans havien fet els diversos governs convergents i socialistes, que al seu torn s’inspiraven en la catastròfica política de privatització de serveis públics que van dur a terme governs conservadors i laboristes de la Gran Bretanya, i que ha tingut com a conseqüència ser una de les societats més desiguals del continent.

Més enllà de la ideologia, també observem una voluntat de fer dels contractes públics una xarxa clientelar entre determinades empreses beneficiàries de les externalitzacions. Es busca crear un càrtel d’empreses privades dedicades a la gestió dels serveis públics que puguin esdevenir un suport fàctic, econòmic i d’influència social que beneficiï a determinats partits polítics. De fet, és obvi que l’experiència determina que la privatització de serveis públics, amb algunes empreses que facturen molts milions a l’any acaben incorrent en pràctiques corruptes, com ja s’ha registrat arreu, i molt especialment a casa nostra. També cal destacar la pràctica habitual del fenomen de les portes giratòries, quan la concessió de serveis públics pot implicar que, posteriorment, aquells responsables polítics o de l’administració que hagin beneficiat determinades empreses els comporta ésser integrats al seu organigrama o a determinats consells d’administració. No és cap secret que hi ha alguns càrrecs polítics amb responsabilitats polítiques que posteriorment s’han aprofitat dels seus contactes privilegiats per crear les seves pròpies empreses dedicades a la formació permanent o als serveis educatius.

En aquest sentit, les cooperatives i empreses d’economia social –anomenades sovint del tercer sector- malgrat la propaganda positiva que podem trobar als mitjans de comunicació, no tenen un comportament, a la pràctica, massa diferent del de les grans empreses. Sovint, emparats en una teòrica categoria d’entitats sense ànim de lucre, creen un organigrama on uns pocs obtenen elevats salaris i contractes avantatjosos, mentre que els treballadors i treballadores encarregats de desenvolupar el servei assignat són explotats, amb contractes precaris i condicions laborals draconianes. Un exemple són els educadors en el lleure, els dels centres tutelats de menors, les vetlladores d’educació especial o els monitors de menjador.

Quins són els perills

Entenem que la gestió privada dels serveis públics ja l’hem patit, i tenim prou perspectiva històrica per escatir les seves conseqüències. La privatització dels serveis de neteja o dels menjadors escolars, que va posar fi a les plantilles municipals de netejadores o cuineres, va servir per tenir menys personal, que havia de treballar més per menys, mentre les despeses públiques en aquest capítol s’incrementaven. En altres paraules, la gestió privada dels serveis públics surt més cara, és de pitjor qualitat i té conseqüències socials terribles que explica l’extensió de la probresa i la precarietat entre els treballadors.

Aquesta llei, els responsables de la qual es defensen dient que serà una manera de deixar les coses més clares des d’un punt de vista normatiu i que permetrà donar més oportunitats a petites i mitjanes empreses d'”economia social”, en realitat, no només no corregeix la caòtica situació legal i laboral actual, sinó que, amb un extens catàleg al seu annex 4 obre pràcticament tots els serveis públics a licitacions d’empreses privades, tot deixant entreveure un aprofundiment d’una política tòxica per al conjunt de la societat catalana, de l’ús dels diners de tothom per privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues, impropi de partits que pressumeixen de progressistes i que prometen un país més just.

Què fa i què farà USTEC·STEs

USTEC·STEs, des de la seva fundació, ha tingut claríssim que els serveis públics han de ser gestionats de manera directa per les administracions públiques. Això sempre ho hem defensat en les nostres ponències congressuals i a tots i cadascun dels nostres programes electorals. I ho continuem defensant perquè som plenament conscients que aquesta és la millor manera de defensar els interessos dels usuaris i dels treballadors i treballadores. En el cas de l’educació, la gestió directa de tots els serveis educatius és una manera de defensar els interessos integrals de tot el conjunt de la comunitat educativa.

A tal efecte, hem redactat un projecte de llei alternatiu, amb una exposició de motius, un article únic on exigim que tots els serveis públics siguin gestionats de manera directa per les administracions públiques i atesos per funcionariat, personal laboral o treballadors i treballadores d’empreses públiques, i una disposició transitòria segons la qual es dóna deu anys de termini a tots els serveis en mans privades per passar a mans públiques.

Aquesta proposta de llei serà presentada a tots els partits del Parlament a fi que serveixi per derogar la Llei Aragonès. Paral·lelament, tractarem de buscar aliances en tots els àmbits civils i polítics per proposar una estratègia conjunta que acabi amb les privatitzacions i recuperi la gestió pública, amb treballadors públics, de tots aquells serveis sufragats amb diners públics, cosa que inclou també l’escola concertada, com en el seu moment vam reclamar mitjançant la ILP d’Educació.

Els nostres serveis jurídics i el conjunt del nostre sindicat i la confederació de la qual en formem part, la Intersindical Alternativa de Catalunya, s’ofereix a informar i fer difusió sobre els perills d’aquesta llei i els avantatges de la gestió directa per part de les administracions públiques.

No descartem, atesa la transcendència de l’afer i els perills que comporta, l’organització d’una campanya de mobilitzacions socials i laborals que faci fracassar la llei i els seus perversos objectius.

USTEC·STEs