Ramon Font: ‘Si el PSC agafa com a bandera el castellà, no farà cap favor a la convivència que tant defensa’

Ramon Font és el portaveu de la USTEC-STEs des del 2015, el sindicat majoritari entre els docents de l’escola pública catalana. El sindicat defensa sense fissures la immersió lingüística i Font critica que el PSC abandoni el consens en matèria de llengua a l’ensenyament. Argumenta que el català va en retrocés i fa autocrítica respecte de la pèrdua de consciència entre els professors de la importància de continuar impulsant el català per garantir la igualtat d’oportunitats dels alumnes. També es mostra crític amb el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, per no prendre mesures per a revertir l’espiral en què ha caigut el català a l’educació secundària i també per no democratitzar els centres.

—Quina valoració feu que el PSC abandoni el consens sobre la immersió lingüística?
—Molt negativa. El PSC havia estat un partit important per al consens sobre el domini de la llengua catalana a l’ensenyament. Cada vegada costa més parlar d’immersió lingüística perquè la situació real als centres no és per a tirar coets. El PSC ha seguit el model lingüístic que va presentar el conseller Bargalló l’octubre del 2018. Si l’hagués presentat el PP en ple 155, hi hauria hagut una revolta. Però com que ho va fer el govern de la Generalitat, només va generar mala maror. Per exemple, la Plataforma per la Llengua, la USTEC-STEs, la Intersindical-CSC, la sectorial d’educació de l’ANC, Docents per la República, etc., unes quantes entitats compromeses amb la llengua i el país, van criticar-ho.

—Es parla de ‘flexibilitzar’ l’ús de la llengua a les escoles.
—Són faves comptades: tot allò que dónes al castellà o a l’anglès ho treus al català. I l’únic lloc on el català està més cuidat que en uns altres és a l’escola. Fora de l’escola, fa fred per al català. A YouTube, internet, les sèries, els videojocs, tot això que mira el jovent, hi ha poc català. Objectivament, el domini del castellà és superior al català a Catalunya quan acaben la secundària. Això és preocupant perquè després, durant els anys, l’ús del català es perd. Això ja passa als patis, com ha explicat l’estudi de Plataforma per la Llengua. I passa a les aules, que encara és més preocupant. Si el català tingués una situació normalitzada, podríem parlar de què fem amb el castellà i l’anglès. Però no som en aquesta situació, ni de bon tros. Ara hi ha un relaxament institucional.

—Però la manca de control del Departament d’Ensenyament sobre si s’aplica correctament la immersió és un mal endèmic. El relaxament no és nou.
—La llei diu que el català serà la llengua preferent, però no diu que sigui obligatòria. A primària hi ha més consciència, però a secundària la situació és més preocupant. Hi ha més relaxament i poques ganes de fer-ho. Se senten classes en castellà, i això no ajuda els alumnes. El català és important per a la cultura catalana, però nosaltres reivindiquem una altra part, que per a la USTEC és més important, la igualtat d’oportunitats. Dónes les mateixes oportunitats a un nen independentment de l’origen social, ètnic, cultural… Tothom ha de saber parlar en català i això obre portes a la vida associativa, al món de l’amor i, evidentment, és important al món laboral.

—Creieu que la situació política i els atacs a la llengua catalana hi han influït?
—Crec que l’activisme lingüístic va ser fort als anys vuitanta. Han passat trenta anys. Hi ha hagut un relaxament i intentem reactivar la campanya de la catalanització de l’escola, en el sentit lingüístic. Pensem que encara cal més català a l’escola perquè no hi ha igualtat lingüística. Hi ha una llengua minoritzada en contacte amb la tercera llengua més potent del món, el castellà. Fins i tot als Estats Units fan lleis per a protegir-se del castellà. Si ho fan els americans, què no hem de fer els catalans per a defensar el català? Per a la igualtat d’oportunitats no seria bo que no ensenyéssim el català a les famílies castellanoparlants o de qualsevol altra llengua, que n’hi ha moltes ara mateix a les nostres escoles.

—Fa anys que es denuncia aquesta manca de control. Per Ensenyament, hi han passat consellers del PSC, de CiU i d’ERC. Per què no s’ha fet res per a revertir-ho i tornar a la consciència lingüística que expliqueu que hi havia als anys vuitanta?
—Tots en tenim una part de culpa. Per defensar-nos dels atacs que venien de fora, que han estat molts, hem dit que això funcionava molt bé, que la immersió era collonuda i tot anava perfectament. Els qui, sabent que no anava tan bé, fèiem de tortuga romana per a protegir-nos dels atacs de fora dient que tot anava bé, ara som en una nova fase de fer un diagnòstic real. Hi ha molts problemes amb el català a l’escola. Hem d’anar cap a un canvi de tendència, fer créixer l’ús del català. El Departament d’Ensenyament, en comptes d’invertir aquesta tendència, ha volgut oficialitzar la situació de plurilingüisme i ha volgut fer de la necessitat virtut, amb una redacció molt ambigua perquè tothom s’hi pugui sentir inclòs. Això no pot ser. Que plogui a gust de tothom no vol dir que estiguis fent bé les coses, i a la pràctica hi ha més anglès i més castellà.

—Per tant, falta contundència en la defensa de l’ús del català.
—Completament. Sobretot a secundària, però a primària també. La situació del català és preocupant. Els docents tampoc no fem tant com hauríem de fer. Per part de la USTEC, volem deixar aquesta ficció que tot va bé.

—Com?
—Fem jornades, revistes, preparem una eina, material de sensibilització per als centres, campanyes. I donem resposta als atacs que fins ara venien de fora i que ara vénen de dins. Parlo del model lingüístic d’Ensenyament, del congrés del PSC… Si comencem així, tot farà aigües i anirem malament.

—El PSC es justifica acusant l’independentisme d’instrumentalitzar la llengua.
—És molt qüestionable. A la USTEC hi ha molts professors que no són independentistes, però que defensen la llengua i la immersió. En la defensa de la llengua no hi ha fissures. Si el PSC agafa com a bandera el castellà per lluitar contra això, no farà cap favor a la convivència que tant defensa. La convivència és que tothom parli totes dues llengües, i això només ho garanteixes si ensenyes el català a l’escola, perquè el castellà l’aprens.

—Més enllà del soroll polític, sorprèn que es qüestioni la immersió quan ha estat un mètode educatiu elogiat internacionalment.
—Vam parlar amb càrrecs d’Ensenyament perquè rectifiquessin el document de l’any passat. Fan un diagnòstic que no compartim, diuen que en algunes zones el castellà necessita suport. Sempre es diu que hi ha estudiants brillants que no parlen bé el castellà en públic, però s’hauria de veure com parlen el català. Potser cal treballar més l’oratòria, com els italians i els argentins.

—Heu demanat la dimissió de Bargalló. L’última vegada, per aquelles declaracions polèmiques sobre els funcionaris a Tortosa.
—Ja n’havíem demanat la dimissió el juny de l’any passat. Ensenyament va fer una nova retallada: a partir del setembre, els docents majors de 55 anys no podien fer la reducció de dues hores lectives. Va ser la gota que va fer vessar el got. Teníem expectatives amb el conseller Bargalló, perquè era una persona que en sabia, amb pes polític. Era afiliat nostre i pensàvem que podia començar a resoldre problemes de l’interinatge, que defensaria més l’escola pública, la recuperació de les condicions laborals, l’increment del finançament del departament, que hi hagués més democràcia als centres… Però hem vist que no s’ha aprofundit en la democratització. La llei d’educació de Catalunya, la LEC, afavoreix un nou atac del 155 perquè deixa els claustres sense eines.

—Expliqueu-vos.
—Durant el franquisme, les direccions eren addictes al règim i seleccionaven el professorat. Amb totes les mancances de la transició, en educació va haver-hi una ruptura constituent. Els claustres van passar a ser assemblees en què es discutien les coses, s’elegien les direccions, que eren revocables, i s’establia un sistema objectiu d’elecció del professorat. Amb la LEC hem tornat a un sistema on la major part de la comissió de selecció de les direccions és de l’administració, i a més, les direccions tenen cada vegada més poder per a seleccionar el professorat. Amb això, és més fàcil fer un sistema piramidal. Amb l’aplicació del 155, això seria perfecte. Podrien donar ordres de dalt cap a baix amb un toc de xiulet. També hi ha un decret d’autonomia dels centres, que l’anomenem decret del virregnat, perquè ens posen un virrei al centre, un director, i has de fer allò que diu. Abans es feien assemblees, ara els claustres semblen misses. En una reunió de claustre, ara hi vas a veure què ofereixen i prou. Abans s’hi discutia, la gent s’oposava a les propostes de la direcció, s’havien de posar d’acord… Ara tot això ha quedat enrere per culpa de la LEC. És la mare dels ous, i la va aprovar Ernest Maragall quan era conseller. Vam fer vagues i protestes. Aquest sistema s’acosta el nepotisme i l’opció de triar el professorat a dit.

—Heu parlat amb el Departament d’Ensenyament del nou pressupost?
—Sí, però no recull les principals demandes del professorat. Hi ha unes millores molt tímides. Per primera vegada en molts anys, el pressupost executat és més alt que el pressupostat. Els avenços del nou pressupost respecte a la despesa que hi ha ara és gairebé inexistent. Pràcticament no hi guanyarem res. Es parla de finançar millor les escoles bressol, i una mica més l’escola inclusiva. Però també d’externalitzar les vetlladores, i això és la punta de llança de totes les coses que vindran més endavant amb la llei Aragonès. Gastar més diners en això no era cap demanda de la comunitat educativa, perquè creiem que aquest servei ha d’estar internalitzat. Demanem que es recuperi la segona hora lectiva, perquè les condicions laborals són molt importants per a la qualitat de l’educació i pels infants.

—El govern no té garantit el suport parlamentari per a aprovar el pressupost. Encara que dieu que té poques millores, creieu que és important deixar de banda la batalla política i posar-se d’acord per tenir uns comptes nous després de dos anys?
—No uns comptes qualssevol. Han de ser dignes. Tota la comunitat educativa té una demanda que no arriba a cinc-cents milions d’euros respecte de l’últim pressupost executat. Però tenim un endarreriment històric del finançament de l’educació. La LEC preveu que s’inverteixi el 6% del PIB, i som en un 2% pelat. Cada punt del PIB són 2.500 milions. L’infrafinançament és molt dur, als nivells del Perú i de Laos. A Finlàndia eren en un 7% fins fa poc.

—Heu tingut un paper protagonista a les protestes contra la sentència del procés, especialment en la convocatòria de la vaga general del 18 d’octubre. També ha aparegut el Tsunami Democràtic.
—Des del primer moment ens vam posicionar a favor del Tsunami Democràtic. Les convocatòries han anat en la línia que sempre hem defensat, la desobediència civil no violenta. Hem vist als carrers que el jovent ja en tenia prou, de rebre. Valorem positivament tota la resposta que va haver-hi, que majoritàriament va ser massiva i conscient. Pel que fa a la vaga general, era per motius laborals, però entenem que molta gent s’hi va sentir interpel·lada i va fer la vaga per allò que va venir-li de gust. Va ser un èxit i ens hem de sentir molt orgullosos com a país de les Marxes per la Llibertat.

—La repressió també ha afectat el professorat. El cas més escandalós va ser el dels nou del Palau, de Sant Andreu de la Barca. Com us afecten les acusacions constants d’adoctrinament?
—Estem molt contents per la manera com ha acabat Albert Rivera, després dels piulets que va fer contra els docents. Ha acabat com havia d’acabar, aquesta persona no servia per a la política i celebro que se n’hagi adonat. Els atacs han estat continus i, fins i tot, Pedro Sánchez va proposar una assignatura sobre la constitució espanyola. Podríem explicar que hi ha un article, el 10.2, que diu que els tractats internacionals formen part de l’ordenament jurídic de l’estat. Com el Pacte dels Drets Civils i Polítics, que inclou el dret d’autodeterminació, i la Declaració Universal dels Drets Humans. Coses que no accepta aquest estat i que no interpreten aquests tribunals que diuen que respecten la constitució. També podríem parlar del soroll de sabres, de la monarquia… No em fa res haver de fer una assignatura sobre la constitució espanyola, la faré amb molt de gust. Però no ens poden dir com la farem, perquè justament la constitució protegeix la llibertat de càtedra. Adoctrinar és fer allò que el poder vol que facis. Quan el poder et diu que adoctrines, en realitat et diu que no adoctrines com ells volen que ho facis.

—Formeu part de la plataforma contra l’anomenada llei Aragonès. Què hauria de canviar perquè la veiéssiu amb bons ulls?
—Cal una llei de contractes i serveis a les persones, però en el sentit contrari. Cal internalitzar els serveis que s’han externalitzat fins ara. Això que la gestió privada és més eficient que la pública és un dogma neoliberal que no compartim. Si ens hi fixem, quan TV3 ha hagut d’estalviar diners no ha fet sinó internalitzar, fer producció pròpia. I el govern, encantat. No hi ha un benefici, la gent treballa i fa un servei públic. Igual que a les escoles públiques.

—Com han afectat les externalitzacions en el dia a dia de l’escola pública?
—La llei Aragonès permet d’externalitzar serveis que ara no ho estan. Per exemple, pre-escolar. Són les escoles bressol, ja externalitzades per alguns ajuntaments, però també P-3, P-4 i P-5, que ara no estan externalitzats. Amb la llei Aragonès a la mà, ens podem trobar una empresa en qualsevol escola pública fent diners amb l’educació infantil, amb un personal treballant en pitjors condicions laborals perquè l’empresa necessitarà un benefici… Quan externalitzes es precaritza el món del treball i es perd la qualitat de servei.

—Però els serveis que hi ha ara externalitzats com afecten les escoles?
—Al menjador, el monitoratge viu fatal. Tenen una precarietat molt gran. A l’estiu passen a l’atur, quan haurien d’estar contractats. També he vist llençar tones de menjar, és un desastre, perquè els nens no s’ho mengen. Els primers de demanar que s’elimini el servei de menjador han estat les famílies, perquè sovint el menjar és incomestible. I tenen raó. Abans hi havia cuineres contractades a les escoles, personal intern, i era més casolà i més bo. Volem anar cap aquí, i no cap a una externalització de més serveis. La llei Aragonès diu clarament que és per a fer un servei onerós. No acceptarem que es guanyin diners amb els drets socials.

—La posició del govern és la contrària. Argumenten que és una ‘llei anti-Florentino’, que farà més difícil que les grans empreses aconsegueixin de guanyar els concursos públics dels serveis que s’externalitzin. I, d’aquesta manera, evitar que les grans empreses fomentin la precarietat.
—No se’n sortiran. L’Ajuntament de Barcelona ha intentat posar unes condicions i no ho ha aconseguit. Com podran competir empreses petites amb grans empreses? Tenen un exèrcit d’advocats estudiant tot això i preparant-ho tot perquè ells guanyin els concursos. Que el preu compti un 40% és important, però si hi ha una sensibilitat social i es demanen beques, les grans empreses tenen més facilitat per a donar-les i poden competir pel preu. Pel que fa a les condicions laborals, en empreses externes s’han descobert casos de treballadors que no cotitzaven a la Seguretat Social. En el fons, tot això és lluita de classes. El ‘divideix i venceràs’ és externalitzar, dividir els treballadors en diferents empreses. Quan hi ha oposicions, moltíssims professors intenten passar de la concertada a la pública, perquè tothom vol tenir millors condicions laborals. El negoci només es pot fer rebaixant la qualitat del servei o les condicions laborals, o totes dues coses. D’aquí treuen el benefici, les empreses, i això és el motor del capitalisme.

—El govern desmenteix que la llei Aragonès externalitzi més serveis.
—Els serveis socials, la sanitat i l’educació han de ser públics. És bàsicament això, que regula aquesta llei. Els concerts educatius han d’acabar formant part de la xarxa pública, perquè si no, hi ha segregació escolar, condicions laborals diferents entre el professorat… I això no és bo per a ningú.

Un acte sobre immersió lingüística conclou que a l’escola encara és cabdal

La immersió lingüística a l’escola a partir de P3 continua sent molt necessària per a la supervivència del català. És la conclusió a la qual va arribar l’acte organitzat pel sindicat USTEC-STEs per reflexionar sobre la salut del català als centres educatius i a la societat en general.

Celebrat a l’aula magna de l’institut Lluís de Peguera dijous al vespre, l’acte, que va aplegar una vuitantena de persones en el moment de més afluència, el va obrir Xavier Díez, que va repassar la història de la immersió lingüística i en va destacar el seu benefici per als infants a l’escola, ja que els dona més competències per defensar-se en el futur i fins i tot per aprendre noves llengües.

Marc Guevara va presentar l’«Estudi sociolingüístic als patis d’escoles i instituts de zones urbanes de Catalunya» de la Plataforma per la Llengua. Segons l’estudi, mentre que a primària el català predomina a les classes, a secundària es dilueix pel pes que té el castellà, que els joves decideixen triar a l’hora de socialitzar renunciant a la llengua catalana. Aquesta idea es va repetir a la taula rodona amb Marta Albet, Pere Fontanals, Llorenç Planes i Jaume Puig, moderada per Aina Font. Albet, que és community manager, va explicar que molts youtubers que parlen català canvien al castellà a l’hora de comunicar-se a les xarxes perquè consideren que en treuen més rèdit. Una conclusió que va encendre un altre llum vermell.

Iolanda Segura, Jordi Ribot, David Caño i els cors Llibertat i de Carxofa van aportar la part artística a l’acte, que donava continuïtat a un de celebrat anteriorment a Santa Coloma de Gramenet.

Jornada sobre la immersió lingüística a l’escola catalana, demà al Peguera

«La immersió a l’escola catalana, passat o futur?» és el títol de la jornada sobre la immersió lingüística que es durà a terme demà a 2/4 de 8 al Lluís de Peguera organitzada pel sindicat USTEC. Es presentarà l’estudi sociolingüístic als patis d’escoles i instituts de zones urbanes de Catalunya de la Plataforma per la Llengua i hi haurà la xerrada «La desconcertant història de la immersió lingüística». També la taula rodona sobre la salut del català amb Aina Font, Marta Albet, Pere Fontanals, Llorenç Planes i Jaume Puig. Al llarg de l’activitat hi haurà les actuacions de David Caño, Iolanda Segura, Jordi Ribot, el Cor Llibertat i el Cor de Carxofa.

La USTEC parlarà a Manresa d’immersió lingüística en un acte que barrejarà cultura i reivindicació

Aquest dijous, 28 de novembre, la sala d’actes de l’institut Lluís de Peguera de Manresa acollirà l’acte La immersió a l’escola catalana, passat o futur?, organitzat per la Unió Sindical dels Treballadors d’Ensenyament de Catalunya (USTEC) de la Catalunya Central que pretén debatre i tractar el tema de la immersió lingüística dins i fora de les aules, barrejant la cultura i la reivindicació.

Tot plegat començarà a dos quarts de set de la tarda, amb la xerrada La desconcertant història de la immersió lingüística, a càrrec de l’escriptor, historiador i professor d’Història Contemporània a la Universitat Ramon Llull, Xavier Díez.

Seguidament, Marc Guevara, tècnic de Plataforma per la Llengua, presentarà l’estudi elaborat per la mateixa entitat sobre l’ús de la llengua als patis de les escoles i instituts de zones urbanes de Catalunya. Tal com els mateixos impulsors de l’estudi apunten, “el que volem amb les dades recollides és que els infants i els joves facin servir el català en activitats que no només es vinculin al món acadèmic, sinó també en contextos més informals i associats a la diversió i l’oci, a més dels vessants musical, cultural o mediàtic”. L’anàlisi, continuen, “té la voluntat de posar la primera pedra per començar a revertir la situació del català en aquesta franja d’edat, tan clau per assegurar la vitalitat d’aquesta llengua”.

La part final de la jornada serà una taula rodona, en la qual hi prendran part quatre persones del Bages parlaran sobre quin és l’estat de salut del català en els seus respectius àmbits professionals. Moderada per la periodista del NacióManresa Aina Font Torra, en el debat hi intervindrà Marta Albet Tetas, especialitzada en màrqueting i comunicació; Jaume Puig Ibáñez, docent i activista cultural (Òmnium i SomEscola); Llorenç Planes Casals, professor i psicopedagog, i Pere Fontanals, periodista del NacióManresa.

Intercalades a aquestes intervencions, s’oferiran diverses actuacions musicals i poètiques a càrrec de David Caño, Iolanda Segura, Jordi Ribot, el Cor Llibertat i el Cor de Carxofa de glossa improvisada.

El Gobierno crea cinco títulos de Enseñanzas Deportivas dentro de las enseñanzas de régimen especial y un nuevo título de FP

Laïcitat: la gran assignatura pendent de l’escola catalana

Laïcitat: sistema que exclou les esglésies de l’exercici del poder polític o administratiu, i de l’organització de l’ensenyament. Gran enciclopèdia Catalana 

El laïcisme, educar sense dogmes, amb valors humanistes i universals, respectant i posant en valor la llibertat de consciència, de la diversitat i els valors ètics, no sexistes i democràtics, és una aspiració i una pràctica habitual per part de milers de docents del nostre país que les lluites de la comunitat educativa han fet possible de facto en molts centres de Catalunya. Ara bé, malauradament, quan posem el focus en les polítiques de les administracions tant de Catalunya com de l’Estat Espanyol, parlar d’escola laica esdevé una ficció i un objectiu pel qual caldrà, com sempre, seguir lluitant.

Una assignatura pendent que arrosseguem des de la dictadura del nacional catolicisme franquista fins als nostres dies. Els privilegis de l’església[1] reconeguts en el concordat de 1953, i ratificats en els acords amb la Santa Seu de 1979 i recollits en la constitució, són una autèntica anomalia en qualsevol democràcia digne d’aquest nom. Espanya no és l’únic país europeu amb acords d’aquest tipus amb la Santa Seu. És poc conegut però l’arquitectura jurídica[2] d’aquests acords tenen el seu origen i venen directament dels feixismes europeus i la seva subsidència en les societats europees, començant per Alemanya (on encara subsisteix el concordat amb Hitler de 1939), o Itàlia (concordat amb Mussolini al 1929 actualitzat als anys 80), o Portugal (amb el règim de la dictadura salazista) i acabant amb Espanya, són una autèntic escàndol democràtic que després de la caiguda del Mur al 1989 també s’ha estès a països com Croàcia o Polònia.

Pel que fa aquests privilegis en matèria d’educació, l’església catòlica va aconseguir, tal com recull l’article 27 de la constitució, que es garantís l’ensenyament confessional de la religió catòlica en els centres educatius públics. És a dir, no un ensenyament laic del fet religiós, amb l’estudi i el coneixement de les seves diferents expressions, vessants polítiques i artístiques, socials i culturals al llarg de la història (cosa que ja es fa en assignatures com història, literatura, art, socials… tot i que amb un contingut curricular per part les diferents administracions, terriblement etnocentrista, però d’això ja en parlarem), sinó una ensenyança confessional de la religió catòlica. Garantint aquesta confessionalitat a través d’uns docents seleccionats per les autoritats eclesiàstiques. És sabut i conegut, però val la pena repetir-ho: a Catalunya i a la resta de l’Estat, tenim un cos de professors que són contractats per bisbes (sota la seva supervisió i control ideològic) i pagats per l’administració pública…

Però més preocupant encara (si això és possible) és que, fins i tot transcendint l’ordre constitucional (enlloc està escrit de l’article 27 que hagi de ser així), les administracions públiques es fan càrrec   del finançament dels centres privats (concertats), la majoria dels quals responen a idearis confessionals als quals s’han de subordinar tots els membres de la comunitat educativa. On la llibertat de càtedra se sotmet a l’ideari dels propietaris dels centres. Parlar, doncs, de laïcitat i llibertat de consciència en aquest context (concertada) que comprèn gairebé el 35% dels centres de Catalunya és, com  a mínim, un sarcasme.

És sabut també, i tots els estudis, començant pel Síndic de Greuges, ho apunten: la selecció de l’alumnat en els centres privats sostinguts amb fons públics es fa no només per motius econòmics, sinó també religiosos; on fins i tot es segrega per sexes alumnes segons visions atàviques i patriarcals de l’educació i la família, i on els docents contractats han de respectar i sotmetre’s a l’ideari del centre.

Però encara més sorprenent i preocupant és que la Llei d’Educació de Catalunya (la LEC); la llei de consens de la comunitat educativa (és a dir, del consens entre les patronals religioses de l’educació i partits polítics permutats, com l’aigua en vi, en “comunitat educativa”) decideixi al 2009 ser més papista que el papa. Superant el compromís confessional de la constitució del 78 i els acords amb la Santa Seu, la LEC va posar la xarxa concertada, ja no a un nivell subsidiari i transicional cap a la xarxa pública, com havien marcat diferents lleis anteriors de la resta de l’Estat, sinó, al revés, posant la xarxa pública a un nivell subsidiari i transicional cap a la privatització, tal com assenyala la mateixa denominació de la LEC on desapareix la paraula “públic” dels serveis d’educació (“Servei d’Educació de Catalunya”) i com confirmen les polítiques de l’administració catalana en els darrers anys on l’infrafinançament, retallades i degradació de la xarxa pública ha anat acompanyada d’un refinançament i un suport permanent a la xarxa concertada, i per tant per un suport actiu per part de l’administració catalana al seus idearis religiosos i segregadors. En aquest context, parlar d’escola laica a Catalunya, no arriba a sarcasme, és un mal acudit.

Estatut d’Autonomia redactat 1r i 2n (una oportunitat perduda)

Molt abans de ser retallat a Madrid i recorregut al Tribunal Constitucional per la dreta extrema del PP, el 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar la proposta de Proposició de llei orgànica per la qual s’establia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.[3]

Pel que fa a educació, el text inicialment aprovat, i que havia estat informat positivament per part del Consell Consultiu de la Generalitat pel que feia a la seva constitucionalitat, deia:

1. Totes les persones tenen dret a l’ensenyament públic i de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat. La Generalitat ha d’establir un model educatiu que garanteixi aquest dret i en el qual l’ensenyament públic és laic.

    

2. Els centres privats sostinguts amb fons públics tenen el deure de complir les obligacions de servei públic que determini la llei per tal de garantir els drets d’accés en condicions d’igualtat i la qualitat de l’ensenyament.

 El text aprovat, però, va ser dràsticament modificat posteriorment davant l’amenaça de la dreta confessional de CiU de no  votar l’Estatut. I després de la seva modificació va quedar així:

1. Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat. La Generalitat ha d’establir un model educatiu d’interès públic que garanteixi aquests drets.
2. Les mares i els pares tenen garantit, d’acord amb els principis establerts per l’article 37.4, el dret que els assisteix per tal que els seus fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic.
3. Els centres docents privats poden ésser sostinguts amb fons públics d’acord amb el que determinen les lleis, per tal de garantir els drets d’accés en condicions d’igualtat i a la qualitat de l’ensenyament

El primer redactat marcava doncs un compromís clar amb l’educació laica a Catalunya i esdevenia una eina jurídica de primer ordre per trencar amb els consensos del règim del 78 en matèria religiosa. El segon redactat, però, tot i la definició final “l’ensenyament en els centres de titularitat pública és laic”, va tornar a assegurar la presència de la religió a l’escola, remetent-se a un altre article (37.4) que diu: “Cap de les disposicions d’aquest títol no pot ésser desplegada, aplicada o interpretada de manera que redueixi o limiti els drets fonamentals que reconeixen la Constitució i els tractats i els convenis internacionals ratificats per Espanya”.

Aquest article tornava a posar el Concordat signat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu el 1979 dins l’Estatut de Catalunya, i diu:

“Los planes educativos en los niveles de Educación Preescolar, de Educación General Básica (EGB) y de Bachillerato Unificado Polivalente (BUP) y Grados de Formación Profesional correspondientes a los alumnos de las mismas edades incluirán la enseñanza de la religión católica en todos los Centros de educación, en condiciones equiparables a las demás disciplinas fundamentales”

La manca de valentia dels nostres polítics, doncs, va tornar a fer entrar per la porta del darrere les sotanes del règim del 78. Una oportunitat perduda i  a tornar a començar…

Quin laïcisme necessita l’escola catalana?

Resta molt, doncs, per aixecar una escola laica a Catalunya, però en la nostra lluita per arribar-hi, no podem fer abstracció del context on es dóna avui aquesta lluita, molt diferent en molts aspectes a les lluites per la laïcitat que ens han precedit.

Vivim en un món convuls, en una crisi civilitzatòria del capitalisme on la piconadora neoliberal ha desmantellat en els últims temps moltes de les xarxes i eines de solidaritat social dels de baix i les classes treballadores, obrint un camp immens per l’auge i ascens de l’extrema dreta i el fonamentalismes religiosos de tot tipus a casa nostra, en molts països del nostre entorn i en l’àmbit internacional.

On la competència entre Estats en un món polaritzat per la guerra, per un recursos naturals i estratègics cada cop més escassos i posats al servei de l’acumulació del Capital i no de les persones, ha generat un nou (des)ordre internacional. Crisi de refugiats, lleis d’estrangeria, camps d’afinament,  tancament de fronteres… han esdevingut el paisatge quotidià d’una Europa que és reclama democràtica.

Noves formes d’imperialisme i espoli tant vers els països del sud global com en el mateix interior de les metròpolis són codificades pels poderosos que les propicien com a “guerres per la llibertat i els drets humans”, com “xocs de civilitzacions”, “problemes d’integració” i “guerres culturals” entre un occident democràtic i universalista i unes cultures i religions atàviques, intrínsecament patriarcals i antidemocràtiques…

En aquests nous discursos, el vell etnocentrisme colonitzador torna sota la forma elitista d’un retorn a l’ètica i la cultura enfront de la política. La vella Europa i Occident tornen a les seves tradicions, als seus valors i les seves essències universals i democràtiques davant el no occidental, el qual representa l’alteritat absoluta; la barbàrie que només mereix la compassió, el càstig o l’ajuda d’Occident.

Com explica el filòsof Alain Badiou, aquests discursos encobreixen un procés de despolitització de la societat que legitimen les noves formes de racisme i imperialisme que, sota el discurs de valors suposadament universals, ens ofereixen, no obstant, un “subjecte universal” kantià geopolíticament escindit:

“Qui no veu que en les expedicions humanitàries, les ingerències, els desembarcaments de legionaris caritatius, el suposat subjecte universal està escindit? De la banda de les víctimes, l’animal espaordit que s’exposa a la pantalla. De la banda del benefactor, la consciència i l’imperatiu. I per què aquesta escissió posa sempre als mateixos en els mateixos papers? Qui no sent que aquesta ètica bolcada sobre la misèria del món amaga, darrere el seu Home-víctima, a l’Home-bo, a l’Home-blanc?” (Badiou, Alain., L’Ètica, Ed.Herder, p.37)

Descodificar els conflictes d’aquest món en descomposició, doncs, els pànics identitaris, convulsions polèmiques entorn civilitzacions i religions i replecs autoritaris dels nostres sistemes polítics i socials, és la primera tasca per pensar quin laïcisme necessitem avui a les nostres escoles.

No tots els laïcismes resulten adequats per construir una escola favorable als de baix, que es proposi satisfer les necessitats econòmiques, socials, polítiques i culturals de la majoria de la població.

En aquest sentit, sovint en els debats actuals es posa com a exemple a seguir de laïcitat l’escola i el republicanisme francès. Cal assenyalar, en primer lloc, que l’actual sistema francès és fruit d’una lluita entre dos corrents en la qual finalment ha reeixit la més conservadora, excloent i autoritària, i que no ha fet comptes amb el seu passat (present) colonial.

En els seus orígens el laïcisme francès es va imposar gràcies a l’aliança momentània entre la burgesia anticlerical positivista i el moviment obrer socialista contra les prerrogatives de l’església catòlica romana. Però ben aviat es va imposar la tradició de la burgesia republicana representada per l’activista anticlerical i impulsor del colonialisme Jules Ferry, el qual va crear una Escola d’Estat, on els ritus patriòtics i xovinistes i la celebració de la República i l’adveniment de la raó republicana es contraposava  a la xusma de la Comuna de París i els salvatges de les colònies.

Aquest model patriòtic i elitista d’escola laica que tantes morts va costar en els camps de batalla de la primera guerra mundial, resta molt lluny, per exemple, de les concepcions laiques del pacifista i internacionalista Jean Jaurès, assassinat per no donar suport a la guerra fratricida del 14, i on en cap moment es negava el dret dels ciutadans a expressar la seva religiositat en l’espai públic.

De fet, per Jaurès la laïcitat era sinònim de democràcia: “No hi ha igualtat de drets si la inclinació de tal o qual ciutadà a una o altra creença, a tal o qual religió, suposa per a ell un motiu de privilegi o de desgràcia”. És per això que en cap moment va pretendre aïllar la religió de la societat, reduint-la a un assumpte privat. Per ell la religió podia tenir un paper “en una societat natural i humana on ella evoluciona [i ella, la religió] només serà una força abstracta i vana, sense fiançament i sense virtut, si no està en comunicació amb la realitat social” (Discurs de Castres, 1904) .

La discrepància entre un corrent laic que volia utilitzar el poder de l’Estat per eradicar la religió i un corrent representat pel socialista Jaurès que intentava permetre la confrontació pluralista de les creences i idees s’ha prolongat fins avui. Però avui, aquesta discrepància se superposa al context social i polític apuntat més amunt. I en el nostre país se superposa, a més, a un Estat que dóna tots els privilegis a la religió catòlica. Tal com assenyala l’historiador jueu (especialista en totalitarismes i polítiques de memòria històrica) Enzo Traverso:

“La islamofòbia no és un simple succedani del vell antisemitisme, ja que les seves arrels són antigues i posseeix la seva pròpia tradició, que és el colonialisme (…) La matriu colonial de la islamofòbia ens aporta la clau per entendre la metamorfosi ideològica del postfeixisme: avui en dia el rebuig i l’expulsió cerquen protegir la nació de la seva influència deletèria. Això explica els debats recurrents sobre laïcitat i el vel islàmic que condueixen a la llei islamòfoba que el prohibeix en espais públics. Aquest acord consensuat sobre una concepció neocolonial i discriminatòria de la laïcitat ha contribuït significativament a la legitimació del postfeixisme en l’esfera pública.” Las nuevas derechas radicales. Viento Sur nº 166. p81

Les lleis antivel que prohibeixen els signes religiosos a les persones en els espais públics, en l’escola, el treball o la universitat, «lleis antitatas» [lois anti-nounous] que prohibeixen l’ús del vel tant a les dones que treballen en guarderies privades (encara que reben subvencions públiques) encarregades de la cura de nadons i nens de fins a tres anys, com a les cuidadores («tatas») que treballen a domicili. A l’Estat francès són freqüents les llars d’infants a petita escala organitzades en domicilis privats (i subvencionades parcialment per l’Estat); o nombroses mares que, per portar un mocador al cap, són impedides d’acompanyar els seus fills en les sortides escolars i de totes les activitats extraescolars a la vista dels seus fills… no són pròpies d’una societat laica.

La laïcitat ben entesa no és antireligiosa, no estigmatitza i margina a l’àmbit privat els sectors més  dèbils de la nostra societat, no instrumentalitza ideologies i moviments emancipadors com el feminisme per controlar els cossos de les dones i les seves vestimentes a través de l’Estat (el qual en les nostres societats sol estar a travessat per visions patriarcals, racistes i classistes). No activa protocols que estigmatitzen i assenyalen determinades vestimentes, músiques i costums dels nostres alumnes com a “terroristes”[4].

El laïcisme troba la seva expressió més elemental en la Declaració Universal dels Drets Humans, quan estipula: “Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou (…) la llibertat de manifestar la seva religió o la seva creença, individual i col·lectivament, tant en públic (ho subratllem) com en privat” (art. 18).

Pretendre excloure la religió de l’esfera pública és doncs una proposta política explícitament lliberticida. El laïcisme ha de lluitar perquè l’Estat i les seves institucions siguin totalment autònomes i independents front a religions i  diferents sistemes filosòfics i visions del món. D’aquí la importància fonamental que l’escola pública sigui 100% pública i que la privada sigui finançada amb diners privats i no públics.

L’espai públic, però, no és de l’Estat sinó dels seus ciutadans, i l’Estat ha de garantir el dret de les persones a expressar-se en aquest espai públic sense haver d’amagar les seves creences o la seva identitat. Això no vol dir que les institucions han de ser un espai neutre, el laïcisme no és relativista, les institucions han d’impulsar uns principis universals: de llibertat de consciencia, d’igualtat i autodeterminació de les persones.

Una escola laica, doncs, no pot acceptar principis etnocentristes, essencialistes i fonamentalistes (l’altre cara del relativisme) que postulen que determinades cultures o religions són estructuralment i essencialment patriarcals, incapaces d’evolucionar i que romanen fora del temps i de la història i per tant són incompatibles amb la democràcia.

Són moltes les persones, institucions i poder polítics i econòmics que han utilitzat la religió per assassinar al qui pensa diferent, practicar genocidis, justificar la desigualtat social, sotmetre a la dona i atacar la diversitat sexual, i, en definitiva, fonamentar la seva visió essencialista, patriarcal i antidemocràtica de la societat.

Però també són milions de dones i homes les que han trobat en l’actualitat i al llarg de la història en la seva religió, els valors i el fonaments per la solidaritat, la igualtat, per la justícia social, contra el patriarcat i contra governs teocràtics i lliberticides, i han lluitat colze a colze amb ateus per aconseguir societats laiques i respectuoses amb la llibertat de consciència de tots els seus membres.

Una escola laica que defensa valors universals no pot desconèixer aquests valors i lluites compartides entre els seus ciutadans, de fet ha de construir les seves institucions i escoles a imatge i semblança d’aquestes lluites compartides.

Fer efectiva i real una educació laica és, doncs, fer efectiu i real el dret a l’educació per a tota la ciutadania, sense importar el seu origen social, cultural, religiós ni el seu nivell econòmic.

Per això, el primer que cal és fer efectiva i real una separació entre administració pública i poder religiós i econòmic, desmantellar d’una vegada els concerts educatius, un dels principals factors de la segregació social i ideològica en l’educació. L’educació pública ha de ser de titularitat i gestió pública. En cap cas s’ha de cedir la gestió dels centres públics a entitats privades.

Fer efectiva i real una educació laica és garantir la llibertat de càtedra, la diversitat i la independència dels docents respecte les ideologies de les direccions i els poders polítics i econòmics del moment, per fer això és imprescindible desmantellar la LEC (decret de direccions, de plantilles, etc.)

Fer efectiva i real una educació laica és recuperar la democràcia als centres, la participació de tota la comunitat educativa en la presa de decisions, consells escolars i claustre de professors vinculants. L’autonomia de centre ha de ser compresa des de la seva vessant pedagògica, i no des de l’actual visió de supeditació als interessos i la ideologia gerencial i neoliberal.

Fer efectiva i real una educació laica és posar en valor la realitat multicultural de la nostra societat i generar a partir d’aquí continguts culturals comuns. En cap cas l’escola ha d’estar al servei d’una estratègia d’assimilació de les persones d’altres cultures a la cultura majoritària. Sinó que s’ha de treballar per facilitar un canvi personal i col·lectiu de totes que permeti superar estereotips i prejudicis assumint determinades actituds i valors: tots aquells que ens fan semblants a tots i totes com són el civisme, la solidaritat, la justícia, la igualtat, la coeducació, etc.

Per fer efectiva una escola laica serà, doncs, necessari que els àmbits educatius incorporin de forma sistemàtica nous temes, noves autores, noves activitats que superin etnocentrismes excloents, classistes i patriarcals i que incorporin coneixements i sentiments que corresponen a sensibilitats diferents. En definitiva, caldrà aprendre a construir els marcs i imaginaris comuns que compartim cada dia tots i totes els que vivim en societat des de la igualtat i el reconeixement mutu.

Finalment, fer efectiva i real una escola laica és fer possible un finançament d’acord amb la importància que té l’educació per a la vida de les persones i la societat. En resum, tal com diu el professor de Sociologia Abdellali Hajjat a Immigration poscoloniale et mémorie:

“El que realment està en joc en les lluites comunes dels dominats enfront els dominants i la dominació no és refereix, com es diu normalment, a la conquesta o reconquesta de la identitat, sinó al poder de reapropiar-se de la possibilitat de construir i d’avaluar amb tota autonomia la pròpia identitat” 

Posar les eines i els medis necessaris perquè tots els educands tinguin la possibilitat de reapropiar-se d’aquest poder amb total autonomia i llibertat és el principal objectiu d’una escola laica.

[1] La religión es un negocio muy rentable. Opacidad y financiación de la Iglesia católica

[2] Ningún Concordato más con la Santa Sede, 02/07/2018 | Antonio G. Movellán president d’Europa Laica

[3] Laïcitat a l’escola pública i l’Estatut

[4] Proderai: No beure coca-cola, no celebrar Sant Jordi o esborrar els tatuatges són indicadors de “radicalització islamista”, segons els Mossos

USTEC·STEs (IAC) és membre i part cofundadora de la IAC (Intersindical Alternativa de Catalunya):

**

Roda de premsa: llei Aragonès

(Confederación de Sindicatos de Trabajadoras y Trabajadores de la Enseñanza)

**

La Plataforma Estatal por la Escuela Pública convoca a los partidos políticos a una reunión en defensa del derecho a una educación integral

(Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià)

**

STEPV mostra el seu rebuig absolut a la tria de professorat pels centres

STEPV subscriu el comunicat de la Plataforma Estatal per l’Escola Pública sobre el “pin parental”

STEPV torna a rebutjar l’oferta perquè no garanteix la continuïtat en el treball

STEPV exigeix solucions als impagaments de complements, càrrecs, tribunals d’oposició, etc

Intersindical convoca manifestació per la recuperació del poder adquisitiu

**

Josep Bargalló: “El talent dels alumnes d’art i disseny ha de ser reconegut, és un talent que necessita ser publicat”

Erasmus+ selecciona una xarxa europea impulsada pel Departament d’Educació per promoure la cultura digital a l’escola

Social.cat. Acció Social a Catalunya

Radio Sabadell [Sabadell]

EbreExprés [Ebre]

AlDia.cat [Catalunya]

Núvol. El digital de cultura

Comunicació 21

Hola Lleida [Lleida]

Xip/tv

Empordà [Empordà]

Radio Sabadell [Sabadell]

Via Empresa

Tot Sant Cugat [Sant Cugat]

Social.cat. Acció Social a Catalunya

Diari Català

EbreExprés [Ebre]

Radio Rubí

Tot Lleida

lliureimillor.cat

Rosa Sensat

Diari de Vilanova

Lleida diari

Catalunya plural

Indymedia Barcelona

SICOM. Solidaritat i comunicació

ACN. Agencia Catalana de Noticies

DiarioSitges [Sitges]

Social.cat. Acció social a Catalunya

La vila [Salou]

Anoia diari [Anoia]

El Temps

Diari de Terrassa [Terrassa]

Diari Més [Reus]

DiarioSitges [Sitges]

Lliure i millor.cat

Indymedia Barcelona [Barcelona]

SICOM. Solidaritat i comunicació

ACN. Agencia Catalana de Noticies

Valls Diari [Valls]

Mèdia.cat

Cerdanyola.info [Cerdanyola]

Tele Ponent:

Ràdio Terra

Ràdio Premià de Mar

RTV Vilafranca:

15MbcnTv

Comunicació 21

FAVB Fed. d’associacions veins/es de Barcelona

El Plural [Andalucía i Catalunya]

Diari Català

Anoia diari [Anoia]

Bon dia (Lleida)

Terrassa digital [Terrassa]

Lleida.com [Lleida]

Ebre Digital

AlDia.cat [Catalunya]

El Plural [Andalucía i Catalunya]

15MbcnTv [Barcelona]

ContraInfo.cat [Mallorca]

FAVB. F. d’associacions veins/es de Barcelona

Girona notícies

marfanta.com

Radio Calella [Calella]

El Nacional

Cat Zona

Núvol

Ràdio Olot

Levante-EMV

La Opinión de Torrent [Torrent]

La veu [País Valencià]

Mallorca Zeitung [Mallorca]

Nou Diari [Eivissa i Formentera]

Diario Información (Alacant)

Las Provincias

Periódico Santa Pola [Santa Pola]

Núvol digital

Diario de Ibiza [Eivissa]

d Balears

Ràdio Mallorca

La Verdad

Información.es [Alacant]

DBalears [Illes Balears]

Diario de Mallorca [Mallorca]

Mallorca diario

EcoRepublicano

DisoPress. Agencia de prensa y difusión social

InfoLibre. Información libre e independiente

Viento Sur

Terra

LibreRed

DICYT. Difusión de la ciencia y la tecnología

Magisterio*

Expansión

Tercera Información

Agencia SINC

El Comercio (Asturias)

AndaluciaInformación [Andalucía]

Diario Sur [Andalucía]

Diario de Mallorca [Mallorca]

La Opinión de Zamora [Zamora]

Diario de Sevilla [Sevilla]

La Nueva España [Asturias]

Naiz [Euskalerria]

Diario de Soria [Soria]

La Voz Digital [Cádiz]

 Diario de Cádiz [Cádiz]

El Día [Islas Canarias]

El Español

El plural

La bolsa

La Cerca (Castilla La Mancha)

Diario de León

Diario de noticias (Navarra)

Kaos en la red

Jornada

Fotomovimiento

LaHaine.org. Proyecto de desobediencia inform.

Nodo50.org. Contrainformación en red

Cope

DeCine21. Estrenos de cine

España Notinent

Portal Clásico. Cult. clásica, historia y mitología

Cinco Días. Diario de economía

Mas 24

Último cero

Mundiario. Diario de análisis y opinión.

Diario de Burgos [Burgos]

El Norte de Castilla [Castilla y León]

Faro de Vigo [Vigo]

La Opinión [Coruña]

El Digital de Castilla y la Mancha [Castilla y la M]

Albacete Abierto [Albacete]

El Comercio [Asturias]

Canarias 7 [Islas Canarias]

Sur.es [Málaga]

El Correo [Bizkaia y Álava]

La Gaceta de Salamanca [Salamanca]

 La Opinión de Málaga [Málaga]

La Rioja

estrella digital

 Yahoo.es

Periodista digital

Diario de Córdoba

eitv.eus. (Euskadi)

La República

Madrilonia

Periodismo Humano

Nueva Tribuna

Nosotras.com

Onda Cero

La Razón

Rebelión

Te Interesa

El Boletin. Diario de Actualidad y Finanzas

Asturias 24

clm24.es [Castilla la Mancha]

Hoy.es [Extremadura]

Andalucesdiario.es [Andalucía]

La Voz de Galicia [Galicia]

Madrid Actual [Madrid]

ILeón [León]

El Faro Digital [Ceuta y Melilla]

MadridPress [Madrid]

Diario de Navarra [Navarra]

 Diario de León [León]

 El Diario Vasco [Euskadi]

Broadly

La crónica

Economia digital

La voz de Cádiz

Deia (Euskadi)

El obrero.es

Berria (Euskadi)

Crónica global

Diario de México [México]

RunRunes

EdWeek [EEUU]

La Nación (Argentina)