VOT PARTICULAR D’USTEC·STEs (IAC) SOBRE EL DECRET DE L’OFERTA EDUCATIVA I PROCEDIMENT D’ADMISSIÓ EN ELS CENTRES DEL SERVEI EDUCATIU DE CATALUNYA

USTEC·STEs (IAC) sempre ha considerat la qüestió de la segregació escolar com a un dels principals mals presents en el sistema educatiu amb efectes negatius en la cohesió de la Catalunya del segle XXI. En aquest sentit, entenem que l’escola ha de contribuir a evitar-la, i que determinats drets, com ara la lliure elecció, ha de sotmetre’s a l’obligació de no contribuir a la creació, ampliació i aprofundiment de desigualtats.
Ara bé, no es tracta només de quina manera, i amb quins condicionaments s’organitza l’entrada de tot ciutadà al sistema educatiu, sinó tot un seguit de circumstàncies, com ara recursos, ràtios, polítiques compensatòries que són les que realment tenen incidència en el combat contra la segregació. I fins al moment, tant en el decret, com en el dictamen, com en les polítiques globals del Departament, no veiem passes significatives per assolir aquest objectiu que entenem compartit.
A tot això, cal remarcar que el nostre sistema educatiu, fonamentat en una doble xarxa (la pública i la privada, que en la majoria dels casos és concertada), és un dels més segregats de la Unió Europea, i això, pel que fa a resultats educatius, cohesió social o ampliació de desigualtats de tota mena, acaba tenint conseqüències negatives que qüestiona la nostra viabilitat com a nació.
És evident que l’acció política del Departament d’Educació ve condicionada per la subjugació a determinades lleis orgàniques que limiten la capacitat d’actuació contra la segregació escolar. Ho és la LODE, de 1985, que dibuixa un sistema dual, fonamentat en una escola pública i una escola privada que veu garantida la seva viabilitat econòmica gràcies a un sistema de concerts, ho són la LOE (2006) i la LOMCE (2013) que perpetuen aquesta dualitat de titularitat pública i privada, que condicionen la capacitat de les administracions públiques de fer polítiques efectives contra la segregació, i ho és sobretot la LEC (2009) que tracta de camuflar la doble xarxa sota el paraigua d’un Servei Públic d’Educació que no resulta altra cosa que confondre la comunitat educativa comparant un negoci privat amb una escola pública històricament discriminada.
En aquest sentit, des de la nostra organització, caracteritzada històricament per la lluita contra tota segregació i discriminació, que ha defensat sempre la gestió pública dels serveis públics, té com a referent la ILP d’Educació. Per a USTEC·STEs, l’existència d’una doble xarxa educativa on coexisteix una escola privada amb un seguit d’empreses i franquícies educatives que rep finançament dels diners de tothom i que, paral·lelament, estableix fórmules de copagament a fi de posar barreres econòmiques i seleccionar, així, l’alumnat per determinades característiques, és una anomalia que caldria corregir. És per això que en l’esmentada Iniciativa Legislativa Popular que fou  vetada cara al seu debat parlamentari, es proposava que només hi hagués una única xarxa d’escoles públiques, gestionades públicament, mentre que aquells centres de titularitat privada, finançats amb fons públics, disposessin d’un termini determinat per decidir, o bé integrar-se a la xarxa pública, o bé haver de renunciar al concert.
Volem reconèixer, en aquest vot particular, l’esforç per part del Consell Escolar de Catalunya, de buscar consens per a una qüestió on els antagonismes són més que evidents. El Departament ha volgut modificar la normativa vigent per adequar-la a les condicions del Pacte contra la Segregació, tanmateix l’esforç no ha estat tan decidit com haguéssim volgut, i la normativa que aquest Consell dictamina no ha tingut l’ambició necessària. El Consell, compost per persones que representem entitats amb interessos massa allunyats els uns dels altres, ha permès desenvolupar un debat interessant que ha servit per evidenciar la distància en les concepcions sobre la gestió dels diners públics en relació amb les polítiques sobre la segregació, fet que ha quedat recollit en el dictamen. Malgrat que la nova normativa dibuixa alguna mesura interessant -com ara reforçar el paper de les oficines municipals d’escolarització o cert control sobre les accions de promoció dels centres educatius-, la realitat és que no és suficient per tal que la nostra organització s’hi pugui adherir.
És per això que, coherentment amb la nostra trajectòria històrica en la defensa de l’escola pública i en la necessitat que es deixi de concertar entitats privades dedicades al sector educatiu, presentem aquest vot negatiu d’acord amb les següents consideracions:

Primera. Ni el decret, ni el dictamen no contemplen la supressió dels concerts.

Tal com estableix la Iniciativa Legislativa Popular d’Educació, avalada per més de 95.000 signatures i dos centenars d’entitats de reconegut prestigi, un dels principals problemes que té el sistema educatiu de Catalunya és la presència d’una xarxa de centres privats sufragats amb fons públics, bona part dels quals de titularitat religiosa. Aquest fenomen, fruit de l’endèmic subfinançament públic de l’educació, així com de la continuïtat de prejudicis socials contra la xarxa de centres públics, ha tingut com a conseqüència la sobrerepresentació d’alumnat de classes mitjanes i mitjanes altes, a banda de certa homogeneïtat cultural en bona part del sistema de centres privats. Cal recordar que, històricament, només un 15% de l’alumnat de procedència estrangera és matriculat en aquesta xarxa, o què, malgrat la normativa i diverses sentències judicials, bona part d’aquests centres imposen -amb mecanismes subtils- quotes “voluntàries” com a eina de discriminació respecte els estrats més modestos de la societat. Que aquests centres, molts dels quals tenen idearis no sempre coincidents amb els principis democràtics, de llibertat religiosa o de coeducació de sexes o classe social rebin finançament públic és una fórmula que implica que les administracions públiques col·laboren a mantenir la segregació.

Segona. No estableix mesures reals de tractament de la diversitat i la inclusió, la més important de les quals, la reducció dràstica de les ràtios.

La recerca educativa, i més important encara, l’experiència docent sap perfectament que la millor i més fonamental mesura que permet la igualtat d’oportunitats de tots els infants, adolescents i joves de Catalunya és la de la reducció de ràtios.Malgrat que tant el dictamen com el projecte de decret aborden aquesta qüestió, ho és en termes massa vagues i inconcrets. Al nostre entendre, caldria entrar en xifres determinades, i nosaltres, com a organització, hem convingut que en tots els nivells d’ensenyament no universitari aquesta s’estableixi en un màxim de 15 alumnes per aula, a banda de la dotació d’altres recursos de personal que permetin atendre la diversitat. Una veritable escola inclusiva és aquella que permet arribar el màxim de lluny a aquelles persones que parteixen de situacions de desaventatges a tots els nivells, i això no és possible amb gasiveria.

Tercera. No estableix mesures eficaces que impliquin el repartiment d’alumnes amb NEE

Si bé el document expressa bona voluntat i certs nivells d’ambició, a la pràctica, no es proposen mesures que puguin fer efectiva la necessitat d’assegurar que cada centre reflecteixi realment la diversitat social, cultural i econòmica del seu municipi. Entenem que el principi a la lliure elecció de centre s’ha de sotmetre a la necessitat de cohesionar les noves generacions en base a un repartiment equitatiu de la diversitat dels alumnes, evitant la concentració d’aquells que tenen necessitats educatives especials en determinats centres, i això només es pot fer mitjançant una normativa de matriculació estricta que ho possibiliti, evitant sovint l’espectacle que en un determinat barri o localitat hi hagi centres la composició social dels quals no reflecteixi la del territori. En aquest sentit, considerem que les propostes d’aquest decret d’admissió d’alumnat, són mesures cosmètiques sense capacitat d’alterar la creixent dinàmica de polarització social creixent a les aules.

Quarta. Es queda curt respecte al control de les pràctiques que indueixen els centres educatius a competir

Des de fa molts anys, bona part dels centres educatius del nostre territori, amb la millor de les voluntats d’obrir-se a la seva comunitat escolar i orientar les famílies en els processos de matriculació, han anat organitzant activitats de promoció del propi centre. Si bé entenem que és una obligació d’escoles i instituts obrir el seu centre a la seva comunitat, sovint aquestes accions han anat caient en una dinàmica de competitivitat en la recerca de trobar les famílies amb major capital cultural i educatiu, que en el fons és el que confereix prestigi al centre.
Entenem que aquestes dinàmiques competitives acaben alterant el principi de servei públic i equitat social. Si bé el dictamen i el projecte de decret aborden aquesta qüestió, entenem que caldria incloure protocols que evitin entendre la transparència com a una autopromoció que persegueixi competir amb la resta de centres. Això hauria d’incloure qüestions com ara la prohibició de publicitat, el fet que els projectes d’autonomia no derivin en una especialització o que es permetin polítiques de selecció arbitrària del professorat.

Cinquena. No contempla la universalitat en la gratuïtat de serveis educatius importants, com ara el lleure,  els serveis de menjador, les sortides pedagògiques o el material escolar.

Si bé la proposta de Pacte Contra la Segregació contempla la convocatòria d’ajuts per a llibres de text, material escolar i sortides (Actuacions 21 i 22) i garantir la igualtat en l’accés  al servei de menjador escolar (Actuació 23), considerem que el projecte de decret és mancat d’ambició i determinació. L’experiència històrica demostra que qualsevol sistema d’ajuts, si no és universal, estigmatitza als perceptors i els deixa en una situació de vulnerabilitat, a l’arbitri de l’administració -o de qui reparteix o denega ajuts-, assenyalat per una part de la societat i sota el perill de perpetuar la situació de dependència. A més, qualsevol sistema d’ajuts, fonamentats en convocatòries públiques, impliquen certa complexitat administrativa que fa que aquelles famílies més vulnerables no sempre siguin capaces de gestionar. A més, el fet que hi hagi col·lectius determinats que tendeixin a absorbir la majoria d’ajuts fa que siguin susceptibles d’estigmatització. És per això que tot sistema d’ajuts com el proposat pel Síndic, no només sigui ineficaç, sinó que també pugui ser contraproduent.
Qualsevol dret que no sigui universal sempre serà en entredit, de manera que la millor manera de combatre la segregació és a partir del principi d’universalitat. Entenem que els serveis de menjadors, els de lleure que es puguin oferir des dels diversos plans educatius d’entorn, les sortides pedagògiques, els llibres de text o el material escolar siguin gratuïts per a tota la comunitat educativa, com de fet ja sol passar en bona part de societats democràtiques i amb tradició de polítiques de benestar. A més, caldria recuperar la gestió pública i directa d’aquests serveis, ja sigui des de la Generalitat, ja sigui des de les administracions locals, car l’experiència de les externalitzacions, que implica pitjor qualitat, preu elevat i precarietat laboral, ha estat catastròfica.

Conclusió

És per això que com a organització, a banda de presentar el nostre vot negatiu, demanem al Consell Escolar de Catalunya que es torni a redactar un nou projecte d’admissió d’alumnes fent participar als representants de les famílies, l’alumnat i els treballadors de l’ensenyament d’acord, no pas amb les necessitats de les empreses educatives, sinó amb la d’un país que, d’aquí una generació, serà el resultat de les polítiques favorables a la segregació (el nostre model actual) o contra la segregació (si té el valor d’assumir les nostres propostes). Per tant, demanem al legislador començar de nou la seva tasca en base a la idea que els objectius del Pacte contra la Segregació ens obliguen a dissenyar uns mitjans diferents i, sobretot, més ambiciosos.