Aquesta setmana s’han conegut amb més detalls els resultats de l’informe PIRLS (Progress in International Reading Literacy Study), que valora la comprensió lectora de l’alumnat de 4t de primària. L’informe confirma una caiguda sostinguda dels nivells educatius de Catalunya des del 2016 i deixa Catalunya, a escala estatal, en zona de descens, acompanyada de Ceuta i Melilla, i Espanya, a escala internacional, en la posició 31 dels 33 participants en l’estudi, tot just per sota de Xipre i per damunt de Turquia.

Les autoritats educatives miren de dissimular el naufragi acadèmic que resulta de les mesures preses en els darrers anys atribuint els mals resultats a la pandèmia i a la manca de formació del professorat. Tanmateix, la realitat, com explica el mateix document PIRLS és que Catalunya va ser un dels països on menys temps van estar tancades les aules. Contràriament al que sosté Educació, només es van perdre 45 dies presencials (només Bèlgica i França, amb 44; Finlàndia i Noruega amb 38 i Suècia amb 0 superen aquestes dades) respecte a la mitjana de 89 dies de centres tancats dels països participants en el PIRLS.

El Departament també tracta d’excusar-se amb una suposada manca de preparació del professorat (i promet més formació). L’argument no se sustenta en absolut, perquè la preparació dels docents catalans és exactament la mateixa que la dels espanyols, i els resultats, per contra, són ostensiblement millors a la resta de comunitats.

Què ha pogut passar, doncs? La resposta és més fàcil del que podríem imaginar, perquè hi ha elements que singularitzen el sistema educatiu català respecte de l’espanyol. Iniciatives com l’Escola Nova 21, la voluntat de transformació educativa, les “noves mirades” i, molt especialment, la dissolució de la democràcia als claustres a partir de la selecció a dit del professorat són els factors directament causants d’un caos pedagògic que explicaria el desgavell actual. També, per descomptat, l’abandó de les biblioteques escolars, dels llibres de text i dels mètodes de lectoescriptura coneguts per la seva eficàcia esdevé un factor important, així com l’abús de les pantalles, la segregació escolar, l’absència endèmica de recursos i l’atomització del sistema d’acord amb una visió extremadament competitiva de l’autonomia escolar. Cal tenir en compte aquestes dades i fer que tota la comunitat educativa les conegui.

En resum: atribuir al professorat el que ha estat un exercici d’incompetència política en els darrers anys és insultant: per al professorat, per a l’alumnat, per a les famílies i per a la nació sencera. Ja fa temps que demanem dimissions en la direcció política del Departament i és precisament per això, perquè és obvi que la tan publicitada “transformació educativa” acaba amb aquestes terribles conseqüències.

És per això que exigim al Departament una rectificació immediata de les polítiques educatives. Especialment, la més fonamental: la supressió de la possibilitat de la tria arbitrària del professorat, perquè només des de la gestió col·lectiva, a partir de l’àmplia experiència del professorat, es poden evitar els errors que ens han conduït a una veritable catàstrofe. Entenem, a més, que els responsables d’aquest fracàs haurien de ser reemplaçats amb caràcter d’urgència.