Els treballadors i treballadores de l’educació pública de Catalunya arribem a aquest primer de maig dolguts. Dolguts per l’incompliment de promeses, dolguts per la pèrdua de condicions laborals, dolguts per la sobrecàrrega de feina creixent i el menyspreu públic al qual ens ha acostumat el govern, i dolguts per la deriva cap a la privatització de l’educació, especialment de la formació professional després de la publicació de la nova Llei d’FP. 

Els últims temps hem pogut sentir, per part dels diferents consellers i conselleres d’Educació que han assumit el càrrec aquesta legislatura, que “no hi ha hagut cap modificació de les condicions laborals dels treballadors de l’educació pública”. Aquest és justament el problema, la manca de voluntat per resoldre els dèficits de l’educació pública en una societat amb múltiples crisis obertes en què l’escola no resta aliena.

En són exemples la crisi de l’habitatge, l’elevada inflació i els preus dels aliments. També els alts índex de pobresa infantil i els problemes de salut mental entre infants i adolescents, les causes dels quals són diverses i s’han d’abordar des de perspectives també múltiples. 

Crisis socials que comporten més complexitat a una escola pública infradotada des de fa anys i amb un personal al límit. La nostra recepta per solucionar-ho ja l’hem fet pública massa vegades: més dotació de personal pel desplegament de les mesures i suports d’escola inclusiva. Cal començar amb mesures universals com la baixada de ràtios i acabar amb la segregació, apostant per una única xarxa pública on no s’entengui l’autonomia de centre com a competició.

Crisis socials que són també origen i aliment per discursos de dreta i extrema dreta. Vivim l’amenaça de formacions polítiques que aconsegueixen cada vegada més suport a través de discursos populistes i d’odi. Discursos racistes, masclistes i LGTB-fòbics que s’estenen a Europa i al món, i que són cada vegada més presents al nostre territori.

A aquest panorama hi hem de sumar, a més, crisis humanitàries de primer ordre provocades per les guerres imperialistes. Crisis que venen acompanyades de discursos bel·licistes i d’un augment intolerable de la despesa militar a tot el món. El genocidi a Palestina i la guerra d’Ucraïna en són un clar exemple. També exemplifiquen la repressió vers qui ens oposem a la societat de la indústria de la guerra i creiem en la pau entre pobles.

Hi podem sumar altres crisis més locals i globals. Les que afecten aspectes culturals com l’atac sistemàtic de governs de dreta i extrema dreta a la nostra llengua arreu dels Països Catalans, o l’emergència climàtica i la sequera, i les apostes per macroprojectes insostenibles per al territori com els Jocs Olímpics d’hivern, el Hard Rock i la Copa Amèrica, entre altres. 

Cap d’aquestes crisis és ni serà indiferent a la nostra tasca educativa. Els valors de la pau, la solidaritat, la cooperació i la tolerància formen part indiscutible i indestriable de la nostra professió.

En un context com l’actual no podem fer més que una crida a l’organització i iniciar nous cicles de mobilitzacions. La classe treballadora som els únics que podem frenar el feixisme bel·licista que ens amenaça. Nosaltres, des del nostre sector, tenim l’obligació de defensar també uns serveis públics, i en especial una educació, de qualitat.

Hem començat el comunicat dient que els treballadors i treballadores de l’educació estem dolguts. Però dolguts no vol dir vençuts. Sigui quina sigui la composició del pròxim Parlament de Catalunya i del govern de la Generalitat, nosaltres, USTEC·STEs (IAC), seguirem fent de mur de contenció a les polítiques d’educació privatitzadores i, a la vegada, ens tindran al costat si opten per la millora de condicions laborals i per una educació igualitària i inclusiva.

Aquest primer de maig, més que mai, lluita social i sindical!