Aquest proper cap de setmana, l’Ester Plans serà la presidenta del congrés d’USTEC·STEs (IAC), un repte que assumirà amb el mateix compromís amb el qual treballa dia a dia.

L’Ester és també presidenta de la Junta de Personal de la Catalunya Central i delegada de salut del Bages, amb una trajectòria de molts anys al sindicat. La seva dedicació ha estat fonamental per a centenars de companys i companyes, a qui ha ajudat amb la seva empatia i sentit de la justícia social.

Com a ferma defensora dels drets dels treballadors i treballadores de l’educació pública i activista en la lluita feminista i per la transformació social, s’ha guanyat el respecte i la confiança de tothom al seu voltant.

Aquest any seràs la presidenta del congrés d’USTEC·STEs, una gran responsabilitat. Com et sents davant aquest paper i quins són els teus objectius durant aquests tres dies de presidència?

La veritat és que ser presidenta és una gran responsabilitat, i un repte tant a escala personal com professional. També és un honor treballar pel sindicat que estimo i admiro. Ser presidenta és un paper que mai hauria escollit, prefereixo el treball del dia a dia als centres escolars sense tant de protagonisme. Ha estat el suport i l’empenta dels companys i companyes del secretariat de Barcelona i els de la mesa del congrés que m’ha animat a acceptar la tasca. De fet, és una feina d’equip, a la mesa del Congrés hi som representats tots els territoris de Catalunya i és un goig treballar amb persones tan humanament i professionalment valuoses. Tots i totes desitgem que sigui un bon congrés, que sigui un espai ric en debat, on recordem i reafirmem els nostres principis i construïm i evolucionem tant pel que fa a estructura interna com ideològica. A la mesa ens fa patir que el temps se’ns faci curt, tot i que hi ha hagut molt de debat i treball previ, les organitzacions que funcionem de manera assembleària sempre tenim la sensació que de tot sempre en podem parlar molt més. Esperem que sigui també un espai de convivència, de trobada entre delegats i delegades dels diferents territoris i afiliats i afiliades que tant aporten al sindicat; i que entre tots i totes avancem en el que és el nostre més ferm propòsit: millorar l’educació d’aquest país.

Fem una mica d’història, com vas iniciar el teu camí dins d’USTEC·STEs i què et va portar a comprometre’t de manera tan activa amb el sindicat?

Doncs és una llarga història, el vincle amb USTEC·STEs va molt lligat als inicis de la meva vida professional. T’explico una mica com va anar: Vaig estudiar el primer any de magisteri a Manresa, en aquell moment hi havia escola de magisteri a la ciutat; el segon curs a Sant Cugat, i el tercer curs vam estrenar la Universitat de Magisteri de Bellaterra. En aquell moment vaig cursar el que es deia Primera Etapa, t’expedien el títol de mestre d’educació infantil, però podies exercir docència a educació primària.

En acabar la carrera, em vaig apuntar a la borsa i vaig començar a treballar a l’escola pública. En aquell moment, el Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) estava molt actiu i necessitava mestres per anar a escoles on el català era inexistent, on no hi havia ni alumnat ni docents que parlessin en català. Davant d’aquesta necessitat, van fer un sorteig de la gent que érem a la borsa i em va tocar. Vaig començar a treballar a l’Escola García Lorca de Santa Margarida de Montbui. En aquell moment, el barri de Sant Maure, allunyat del nucli antic del Sta. Margarida i molt proper a Igualada, reunia centenars de persones nouvingudes amb necessitats bàsiques sense cobrir. La rebuda no va ser càlida, ni docents ni alumnat entenien la necessitat d’una mestra de català. Vaig haver de defensar la meva feina de manera aferrissada. El resultat va ser poder fer dues hores a la setmana de català de primer a vuitè curs controlada de ben a prop. Ja et pots imaginar que d’aquesta manera era molt lent que l’alumnat arribés a tenir una competència en català.

Llavors vaig conèixer el sindicat USTEC·STEs perquè es començava a parlar del tema de la immersió lingüística i USTEC·STEs n’era un referent de lluita. Amb força entrebancs, vaig poder convèncer al claustre i les famílies que la immersió significaria obrir oportunitats d’integració i d’inserció laboral per l’alumnat a la zona on vivien. A més, que aprendre i parlar la mateixa llengua ajudaria a la cohesió social de l’escola. Les famílies ho van entendre i els docents finalment van fer-me costat i vam començar la immersió lingüística a l’escola, una experiència que amb el temps es va reconèixer com a molt exitosa. Ja et pots imaginar que en aquesta escola amb poc més de 20 anys que tenia em vaig endurir professionalment. Un cop aconseguit començar la immersió lingüística i guanyat el respecte i autoritat professional de la resta del claustre, vaig poder impulsar altres canvis: la necessitat d’introduir especialitat d’educació especial i el constructivisme com a mètode de lectoescriptura.

Vaig seguir molt vinculada a USTEC·STEs perquè llavors vam començar les vagues del 87 que van ser molt intenses i havíem de mantenir els ànims dels docents molt desgastats per tants dies de vaga. Gràcies a la lluita i a la persistència, vam aconseguir aturar el decret de direccions professionalitzades i també vam aconseguir el guany laboral dels sexennis que suposava un increment de sou important. Després de 6 anys a l’Escola Garcia Lorca, vaig aconseguir plaça de funcionària i vaig anar a treballar a l’Escola Guillem de Balsareny on vaig estar uns anys treballant a educació infantil. Com que soc mogudeta, em vaig treure el postgrau d’educació física que acabava de sortir, i vaig començar a impartir l’especialitat d’educació física a l’Escola Sant Vicenç, del meu poble. En el moment de la introducció d’ESO als instituts, jo era tutora de sisè i ens vam engrescar amb l’alumnat de la meva tutoria a fer el salt cap a l’institut. Així, vaig començar a fer educació física a 1r i 2n d’ESO a l’Institut Castellet de Sant Vicenç de Castellet.

Al cap d’uns anys d’exercir a l’institut, vaig rebre la visita de l’Àngels Gabarró, delegada sindical d’USTEC·STEs a l’Anoia, a qui coneixia dels meus inicis a l’Escola Garcia Lorca. Em va demanar si volia ser delegada sindical d’USTEC·STEs al Bages i la meva primera resposta va ser que no, que a mi m’agradava molt la feina de docent. Però l’entusiasme de l’Àngels i els seus arguments em van fer pensar i vaig acceptar fer mitja jornada, ja que em permetria seguir a la docència i veure com em sentia fent de sindicalista. Al principi em sentia estranya, era una feina totalment diferent de la docència. Quan al cap d’uns anys vaig passar a jornada sencera al sindicat, trobava a faltar l’alumnat i l’equip docent, però t’acaba engrescant pel component de lluita que té, per la riquesa d’àmbits en què pots treballar també en pro de la justícia social, per la possibilitat d’estar al costat dels professionals de l’educació i ajudar-los en les dificultats del dia a dia i per la possibilitat d’empènyer canvis que permetin millorar l’educació pública. Aquest ha estat el meu camí professional i em sento molt afortunada d’haver pogut aportar, rebre i créixer personalment i professionalment en totes les etapes tant pels centres docents on he treballat com amb la feina a USTEC·STEs. He gaudit i ho segueixo fent amb la meva professió de mestre i sindicalista.

Quins són els principals reptes que afronta el professorat actualment? I com creus que USTEC·STEs pot contribuir a millorar la situació del sector?

Un cop acabat el cicle emmarcat per la reversió de les retallades i els processos d’estabilització, i malgrat que queden alguns elements en què la lluita continua com són el deute dels estadis, ara les dues grans línies d’actuació dels sindicats són, per una banda, dignificar la nostra professió, que és el gran repte, i, per l’altra, la defensa del model educatiu que volem: fer única la pública.

Per a dignificar la nostra professió hi ha 3 qüestions vitals. La primera és l’actualització salarial, perquè des del 2009 hem perdut un 23% de poder adquisitiu, hem d’aconseguir una pujada de salaris significativa. En segon lloc, cal donar resposta a l’esgotament i malestar docent. Aquest aspecte queda palès en l’enquesta que hem fet sobre el tema, on es pot veure per exemple que el 90% del col·lectiu docent ha vist augmentada la càrrega de treball en els últims anys i només un 45% no veu afectada la seva salut psicològica. Els i les professionals de l’educació es troben al límit, per això és evident que calen recursos per reduir ràtios, cal eliminar l’excés de burocràcia i, en aquest sentit, cal temps per poder-se dedicar a l’alumnat, amb l’atenció i la cura que necessita i mereix. En això ajuda: ràtios baixes, plantilles per a la inclusiva, especialistes, menys càrrega burocràtica i més temps per coordinar-se, planificar i debatre sobre pedagogia als claustres.

Aquest aspecte ens porta a la tercera gran qüestió: la democràcia als centres. Per aconseguir això, és indispensable estabilitzar plantilles, que al concurs de trasllats surtin totes les places i que la majoria de docents pugui obtenir una plaça definitiva. Això fa que se sentin lliures i còmodes per parlar del que pensen, ja que la plaça no depèn d’una reclamació. També és importantíssim revisar –i preferiblement derogar– el decret de plantilles, de direccions i d’autonomia, de manera que el funcionament dels claustres torni a ser més horitzontal i que les direccions siguin companys i companyes de voluntat conjunta i siguin espais de deliberació i debat dels aspectes pedagògics i organitzatius del centre.

La segona gran línia que ens proposem USTEC·STEs és fer única la pública. Lluitar per una educació pública de qualitat en què hi hagi un pla de transició cap a una única xarxa i que els centres estiguin en bones condicions. Per això és necessari que els prop de 800 centres que estan en barracots es vagin construint; que es desplegui tot el decret d’inclusiva per atendre bé l’alumnat, i que l’escola estigui compromesa amb la coeducació, amb el feminisme, amb el pensament crític i el compromís social. Defensem un model educatiu que garanteixi la igualtat i l’equitat.

Em preguntes com podem ajudar des d’USTEC·STEs… El nostre sindicat des de l’últim cicle de mobilitzacions hem liderat la unitat sindical. Totes les mobilitzacions unitàries que han permès revertir la majoria de retallades, han estat encapçalades per USTEC·STEs (IAC).

Som un sindicat independent sense lligams polítics, amb plena autonomia per actuar amb independència de qui governi i, per tant, som un sindicat lluitador que aglutinem i ens posem d’acord amb el màxim d’actors possibles. Podem ajudar també reforçant l’acció sindical als centres, augmentar la força amb els enllaços sindicals i l’afiliació, i així contribuir a organitzar el col·lectiu i carregar forces per a un nou cicle de lluites amb dos elements: la lluita per la dignificació de la professió i la lluita per l’educació pública de qualitat a Catalunya.

Quina importància té per a tu la lluita feminista en l’àmbit sindical i docent?

La lluita feminista ha estat un dels pilars del nostre sindicat des dels inicis, i crec que en aquest congrés avançarem en propostes de futur.

La lluita feminista en l’àmbit sindical i docent és fonamental per a la transformació de les condicions laborals i socials. Això inclou la lluita per la igualtat salarial, la visibilització de les dones en els càrrecs de responsabilitat i la creació d’espais segurs per a totes les persones en el món laboral. Les iniciatives destacades d’USTEC·STEs en aquest sentit són la creació de formacions específiques sobre coeducació, continuar avançant en el pla d’igualtat del sindicat i la implementació de polítiques per promoure la igualtat de gènere dins el sindicat i en tot l’àmbit educatiu.

Ets una persona reconeguda per la capacitat d’escolta i empatia. Com a delegada sindical, com practiques l’empatia en el teu dia a dia i quina importància creus que té en la teva tasca?

En la tasca sindical, considero molt importants i prioritàries la proximitat, l’escolta activa i l’empatia. És del que més gaudeixo en visitar tota mena de centres educatius (escoles, instituts, centres d’adults, EOI, serveis educatius, llars d’infants…). És la clau i el termòmetre per entendre la realitat que es viu als centres i ajuda a entendre les dificultats, anhels, reptes, problemes en la comunicació interpersonal, projectes comuns o solitud que es viu amb determinats conflictes… Si dones una oportunitat al personal docent, laboral i a la resta de professionals dels centres educatius, si t’hi acostes, hi dediques temps i els escoltes, tenen tant a dir… És en aquest moment quan sents que l’escolta i l’intercanvi de paraules i complicitats que es creen són regeneradors, un massatge per a l’ànima, i que la gratitud de l’estona compartida dona molt de sentit a la nostra feina.

A banda de la teva tasca sindical, hi ha altres iniciatives de transformació social o projectes solidaris en què participis?

Des de ben joveneta he estat implicada i he participat en entitats diverses de Manresa, on he viscut molts anys: en centres excursionistes, vaig fer de cap en un cau escolta i vaig seguir com a formadora en el lleure. He estat implicada en la defensa de la cultura popular catalana i vaig formar part de l’equip creador del correfoc de Manresa i altres festes populars. També des de l’adolescència participo quotidianament en manifestacions, sempre en consonància amb els meus valors i ètica. No m’han mancat causes per les quals lluitar: defensa de la pau, de la no discriminació de les persones per cap motiu, ecologisme, feminisme, antimilitarisme, lluita per la llengua i identitat de Catalunya…

He participat en moviments de base i plataformes diverses, el meu activisme m’ha portat a ser integrant d’una cooperativa de consum ecològic, a cantar a Incordis, un cor social i de protesta que actuem en manifestacions i fem concerts per la memòria històrica… Soc integrant de la plataforma per Palestina de la Catalunya Central i participo en les activitats de l’ateneu popular la Sèquia de Manresa. Des de fa 8 anys també soc activista de la caravana Obrim Fronteres, on treballem per sensibilitzar i mobilitzar la societat en la defensa dels drets de les persones migrades que cerquen refugi en el trànsit migratori i suposo que me’n deixo…

Has estat un pilar important per a moltes persones dins i fora del sindicat. Què t’inspira a continuar dedicant el teu temps i esforç al sindicat després de tants anys?

Treballar per USTEC·STEs (IAC) no és simplement una feina, hi ha una gran part de militància que respon als valors pels quals lluitem. Això és el que em segueix motivant dia a dia, sense comptar l’esforç que suposa ni les hores de dedicació. Crec en les persones, en la capacitat de superar-se, treballar en equip i defensar el que és just i crec en l’educació pública i en els professionals de l’educació d’aquest país.

És importantíssim no deixar-nos endur per la comoditat, la despolitització, el consumisme i l’individualisme. Per això és tan important que ens recolzem les unes a les altres, que treballem conjuntament i que fem pedagogia i una mica d’història a les noves generacions de docents, per saber com ha costat aconseguir els petits i grans guanys laborals i canvis socials que hem anat conquerint, no ens mereixem, ni volem, fer cap pas enrere. USTEC·STEs és la força, l’empenta, l’entusiasme de cadascun/a de nosaltres, de joves i grans, de tots i totes les professionals de l’educació, que tenim la il·lusió de millorar l’educació pública i lluitem per construir un món millor, més just, solidari i equitatiu.

Moltíssimes gràcies, Ester, el teu activisme i energia són un referent per a totes les persones que integrem el sindicat USTEC·STEs (IAC).