Recull del premsa. Del 23-9-19 al 26-9-19

Del 23-9-19 al 26-9-19

USTEC·STEs (IAC) Moviments Socials: USTEC·STEs (IAC) ENS SUMEM A LES MOBILITZACIONS DE LA SETMANA PER L’EMERGÈNCIA CLIMÀTICA

Encallats en les retallades. Article d’Inici de Curs

I seguim encallats en les retallades, a l’inici d’un nou curs, a causa de l’infrafinançament endèmic que pateix l’educació pública. Després d’anys de creixement econòmic sostingut, les retallades romanen i llasten la qualitat del sistema educatiu català.

Ens preguntem on van a parar els diners d’aquest esbombat creixement econòmic: es fan servir per pagar els interessos del deute? Per què no es pot disposar d’aquests diners que el mateix conseller reconeix que hi són? Es va ser molt diligent per practicar les retallades que imposava la troika i se n’és molt poc per retirar-les. Molt lluny del 6% del PIB que la pròpia llei assenyala, la inversió en educació del Govern depassa poc el 2%!

La manca d’un finançament adequat afegit a la segregació escolar i al retrocès democràtic que es viu de fa temps en els centres educatius són al nostre parer els principals problemes als quals ens enfrontem. La tria a dit de les direccions, les places perfilades i les entrevistes personals no són de cap manera els mecanismes que han de regir la contractació pública, que ha de basar-se en els principis de mèrit, capacitat, i transparència.

El col.lectiu del personal laboral continua essent un dels més precaritzats tot i ser un col.lectiu en creixement, de gran valor i fonamental per atendre la diversitat en els centres educatius, més encara si es vol desplegar amb garanties el decret d’ecola inclusiva aprovat fa més d’un any i totalment absent en els centres a dia d’avui. Cal l’augment de la plantilla, amb un procediment que garanteixi l’estabilitat laboral. Cal una plantilla pròpia del Departament, sense subcontractacions, i amb personal qualificat. El 80% del personal laboral és temporal, raó per la qual exigim una oferta pública per a totes les categories. I cal, finalment, que tot el personal d’aquest col.lectiu també se substituexi des del primer dia.

Iniciem un curs, d’altra banda, que serà determinant per la qualitat i el futur de la Formació Professional. El desplegament de la llei de Formació i Qualificació Professional de Catalunya (FQP) segueix imparable: s’han establert els terminis per impulsar, definir i desplegar l’Agència Pública de la llei de FQP que representa el pitjor atac a l’FP reglada perquè és l’expressió de la privatització d’aquest servei públic.

Considerem també que tan important és el nombre de places que s’ofereixen en les convocatòries d’oposicions com el sistema d’accès. A més, cal establir un pacte d’estabilitat paral.lel per aquell personal interí que no superi els processos selectius. En la darrera convocatòria, un 10% de les places ha quedat sense cobrir. És inadmissible i un despropòsit que en el context en què ens trobem de manca de professorat es faci aquest menyspreu al personal que ja treballa actualment pel Departament d’Educació.

A aquest fosc panorama cal afegir-hi el projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut com “llei Aragonès”. Es tracta d’una aposta deliberada per la privatització que respon a la ideologia neoliberal imperant. Desregular, externalitzar i privatitzar no és el camí per a la millora dels serveis públics, sinó tot el contrari. Per això ens hi oposem frontalment.

Molts reptes, doncs, a l’inici d’aquest nou curs escolar. Com en els darres 40 anys, USTEC·STEs (IAC) continuarà treballant per revertir aquesta situació injusta i inexplicable que viu l’escola pública catalana, la que és de totes i tots, mitjançant la lluita conjunta dels treballadors i les treballadores. Perquè una altra educació és possible ara i aquí.

Permanent del Secretariat Intercomarcal d’USTEC·STEs (IAC)

La segregació s’expandeix

En contradicció amb els esforços que estan fent els diversos governs, el fenomen de la segregació escolar no es redueix, sinó que no para d’expandir-se. El sociòleg de l’educació, el belga Hugues Draelants acaba de publicar en un llibre, (Comment l’école reste inégalitaire. Comprendre pour mieux réformer Louvain la Neuve-PUB, 2018) on explica un fenomen comú a occident: malgrat els esforços de les administracions públiques, les diferències educatives s’amplien en la mateixa proporció a l’expansió de les desigualtats socials.

No és cap novetat. La sociologia tradicional ja recollia aquest procés pel qual fracàs escolar i classe social estaven estretament lligats. Pierre Bordieu ho explicava en base a la diferència de capital cultural familiar i les característiques d’un sistema educatiu concebut per a les classes mitjanes, i que per tant, funcionava com a un reproductor de les desigualtats. Així es podia entendre perquè, per posar un exemple, els alumnes de bona família experimentaven unes taxes de fracàs -si més no, des d’un punt de vista administratiu- al voltant del 5%, mentre que entre els fills de treballadors no qualificats podien arribar al 40-50%. Si, a més, afegíem el factor lingüístic i cultural, amb immigrants procedents d’altres cultures, això es podria agreujar a nivells insostenibles.

En unes darreres dècades on les desigualtats socials no han deixat d’accentuar-se, i on s’han produït greus retallades en despesa social en general, i en inversió educativa en particular, el fenomen no ha fet més que incrementar-se, malgrat que les estadístiques s’entestin a maquillar la realitat. La rigidesa del sistema tradicional, amb la seva uniformitat, els seus exàmens, malgrat tot, dibuixava un sistema meritocràtic on una porció important d’estudiants de famílies modestes podien experimentar una mobilitat social ascendent si demostraven la seva adaptació al sistema. Tanmateix, el sistema de classes sembla blindar-se cada vegada més, i la universalització dels estudis secundaris i superiors han generat una certa devaluació de les titulacions que fan que el capital social i les xarxes familiars resultin més efectives que el capital acadèmic.

La manera com s’intenta revertir aquesta situació, també a Catalunya, ha consistit a buscar noves estratègies pedagògiques i metodològiques. La innovació educativa, l’ensenyament per competències, l’autonomia de centres, el reforçament de les direccions,… tractarien d’evitar elevades taxes de fracàs administratiu o d’abandonament escolar prematur. Tanmateix, la realitat és que, per molt que les xifres ho dissimulin, la segregació escolar no para de créixer. L’increment de la taxa de graduació, efectivament té l’efecte pervers de la devaluació de les titulacions, i això fa, cada vegada més, i com ja s’experimenta en el món anglosaxó, que davant titulacions i acreditacions teòricament iguals, el centre de procedència, l’escola, institut o barri on un estudiant s’hagi graduat sigui més decisiu a l’hora de trobar una bona feina.

I això passa perquè, paral·lelament a aquest esforç per innovar metodològicament, l’autonomia de centres ha esdevingut la principal eina per a una mena de cursa armamentística entre centres, a partir d’una competència ferotge en què cada escola i institut tracta de buscar els millors alumnes (és a dir, l’alumnat procedent de classes mitjanes o amb millor capital cultural) i desanimar la matriculació de les famílies pobres, precàries o procedents de les darreres migracions. En un moment de concentració de la pobresa i oportunitats decreixents, sovint aquests projectes singulars eliminen la idea de sistema educatiu per substituir-la per un conjunt de centres que competeixen els uns amb els altres, amb mecanismes subtils de segregació. I això es tradueix a reduir les oportunitats -fins i tot carregar-se els antics mecanismes de la meritocràcia- a sectors cada vegada més amplis.

A Catalunya estem vivint la paradoxa que el pes de l’escola concertada (tradicional búnquer de les classes benestants) s’està reduint de manera considerable. Tanmateix, les mateixes famílies que abans buscaven en les escoles, majoritàriament religioses, una eina de reproducció social, i un espai de sociabilitat a la recerca de contactes útils, estan passant-se a les escoles públiques, tot emportant-se les seves pràctiques i creences, tal com denunciava fa algunes setmanes Xavier Bonal en un interessant article al Diari de l’Educació. Es tracta del que ja s’anomena “la triple xarxa”, és a dir, la creació d’un mercat educatiu entre el segment de la concertada, la pública benestant i la pública subsidiària on es concentra la pobresa i la marginació.

Les metodologies suposadament innovadores, ni aquí ni enlloc, no semblen tenir l’èxit que prometien a l’hora de lluitar contra la segregació social creixent. La realitat és que el capital cultural (més enllà de les enganyoses estadístiques) s’està polaritzant a la mateixa velocitat que el capital econòmic. El món de la recerca acadèmica ha constatat mitjançant proves fefaents, que les úniques maneres de reduir aquesta bretxa creixent rau precisament en allò que el Departament d’Ensenyament no es planteja: Invertir generosament en educació; reduir les ràtios educatives d’una manera contundent (els estudis fets als USA determinen que així els alumnes amb més dificultats incrementen el seu rendiment acadèmic fins al 40%) i tocar un tabú: el de la lliure elecció d’escola. En certa mesura, només si som capaços de repartir de manera equitativa l’alumnat per grups socials, si som capaços de fer conviure rics i pobres, autòctons i nouvinguts, de manera proporcional dins un mateix grup classe (amb 12-18 alumnes) serem capaços de crear l’efecte de navegar-al-mateix-vaixell, i evitar així que s’ofeguin els de sempre.

Això també inclou recuperar la idea de sistema educatiu, i buscar el retorn a un equilibri entre l’autonomia (entesa com a una adaptació que fa cada professional d’acord amb les circumstàncies) i el retorn a certa homogeneïtat que permeti un relat comú. I, per descomptat, recordar que la millor política educativa és aquella que es fa a fora de l’escola; és a dir, polítiques socials realistes i ambicioses per reduir decididament la pobresa i la precarietat.

Al setembre, aturem la Llei Aragonés

La CUP, finalment els Comuns, sindicats com la CGT, la IAC, la Ustec, Intersindical-CSC el SEPC i organitzacions com Fapac o Marea Blanca o la Xarxa d’Economia Solidària s’hi ha manifestat en contra.

Emergència climàtica: Ampli suport social, polític i sindical a la vaga mundial pel clima

Els principals sindicats de Catalunya també se sumen a la mobilització. Ho fan, entre d’altres, CCOO, UGT, la CGT, la Intersindical-CSC, la USTEC, la IAC o l’estudiantil SEPC.

La segregació s’expandeix

En contradicció amb els esforços que estan fent els diversos governs, el fenomen de la segregació escolar no es redueix, sinó que no para d’expandir-se. El sociòleg de l’educació, el belga Hugues Draelants acaba de publicar un llibre ( Comment l’école reste inégalitaire. Comprendre pour mieux réformer Louvain la Neuve-PUB, 2018) on explica un fenomen comú a occident: malgrat els esforços de les administracions públiques, les diferències educatives s’amplien en la mateixa proporció a l’expansió de les desigualtats socials.

No és cap novetat. La sociologia tradicional ja recollia aquest procés, pel qual fracàs escolar i classe social estaven estretament lligats. Pierre Bordieu ho explicava en base a la diferència de capital cultural familiar i les característiques d’un sistema educatiu concebut per a les classes mitjanes, i que, per tant, funcionava com a un reproductor de les desigualtats. Així es podia entendre perquè, per posar un exemple, els alumnes de bona família experimentaven unes taxes de fracàs –si més no, des d’un punt de vista administratiu– al voltant del 5%, mentre que entre els fills de treballadors no qualificats podien arribar al 40-50%. Si, a més, afegíem el factor lingüístic i cultural, amb immigrants procedents d’altres cultures, això es podria agreujar a nivells insostenibles.

La rigidesa del sistema tradicional, amb la seva uniformitat, els seus exàmens, malgrat tot, dibuixava un sistema meritocràtic on una porció important d’estudiants de famílies modestes podien experimentar una mobilitat social ascendent si demostraven la seva adaptació al sistema. Tanmateix, el sistema de classes sembla blindar-se cada vegada més, i la universalització dels estudis secundaris i superiors han generat una certa devaluació de les titulacions que fan que el capital social i les xarxes familiars resultin més efectives que el capital acadèmic.

La manera com s’intenta revertir aquesta situació, també a Catalunya, ha consistit a buscar noves estratègies pedagògiques i metodològiques. La innovació educativa, l’ensenyament per competències, l’autonomia de centres, el reforçament de les direccions… tractarien d’evitar elevades taxes de fracàs administratiu o d’abandonament escolar prematur. Tanmateix, la realitat és que, per molt que les xifres ho dissimulin, la segregació escolar no para de créixer. L’increment de la taxa de graduació, efectivament té l’efecte pervers de la devaluació de les titulacions, i això fa, cada vegada més, i com ja s’experimenta en el món anglosaxó, que davant titulacions i acreditacions teòricament iguals, el centre de procedència, l’escola, institut o barri on un estudiant s’hagi graduat sigui més decisiu a l’hora de trobar una bona feina.

I això passa perquè, paral·lelament a aquest esforç per innovar metodològicament, l’autonomia de centres ha esdevingut la principal eina per a una mena de cursa armamentística entre centres, a partir d’una competència ferotge en què cada escola i institut tracta de buscar els millors alumnes (és a dir, l’alumnat procedent de classes mitjanes o amb millor capital cultural) i desanimar la matriculació de les famílies pobres, precàries o procedents de les darreres migracions. En un moment de concentració de la pobresa i oportunitats decreixents, sovint aquests projectes singulars eliminen la idea de sistema educatiu per substituir-la per un conjunt de centres que competeixen els uns amb els altres, amb mecanismes subtils de segregació. I això es tradueix a reduir les oportunitats –fins i tot carregar-se els antics mecanismes de la meritocràcia– a sectors cada vegada més amplis.

A Catalunya estem vivint la paradoxa que el pes de l’escola concertada (tradicional búnquer de les classes benestants) s’està reduint de manera considerable. Tanmateix, les mateixes famílies que abans buscaven en les escoles, majoritàriament religioses, una eina de reproducció social, i un espai de sociabilitat a la recerca de contactes útils, estan passant-se a les escoles públiques, tot emportant-se les seves pràctiques i creences, tal com denunciava fa algunes setmanes Xavier Bonal en un interessant article al Diari de l’Educació. Es tracta del que ja s’anomena «la triple xarxa», és a dir, la creació d’un mercat educatiu entre el segment de la concertada, la pública benestant i la pública subsidiària on es concentra la pobresa i la marginació.

El món de la recerca acadèmica ha constatat mitjançant proves fefaents, que les úniques maneres de reduir aquesta bretxa creixent rau precisament en allò que el Departament d’Educació no es planteja: Invertir generosament en educació; reduir les ràtios educatives d’una manera contundent (els estudis fets als USA determinen que així els alumnes amb més dificultats incrementen el seu rendiment acadèmic fins al 40%) i tocar un tabú: el de la lliure elecció d’escola. En certa mesura, només si som capaços de repartir de manera equitativa l’alumnat per grups socials, si som capaços de fer conviure rics i pobres, autòctons i nouvinguts, de manera proporcional dins un mateix grup classe (amb 12-18 alumnes) serem capaços de crear l’efecte de navegar-al-mateix-vaixell, i evitar així que s’ofeguin els de sempre.

Més del 10% de les places d’oposicions queden desertes

Tot i l’alta concurrència, la Conselleria d’Educació no ha cobert les més de 5.000 places i, d’acord amb la relació de candidats que han superat o no la fase d’oposició –la publiciten diversos sindicats docents als seus webs–, l’administració ha deixat sense cobrir més de mig miler de llocs. Davant d’això, el sindicat majoritari a Girona, Ustec·STEs reclama que aquestes vacants «no es perdin i surtin en properes convocatòries». Però, a més d’aquesta petició, opina que «en un context de manca de professorat, sobretot de formació professional, és totalment inadmissible i un despropòsit que es menyspreï el personal que ja treballa actualment per al Departament», en referència als interins que no han superat les proves.

Los CDR detenidos declaran ante el juez

El sindicato Ustec-Stec critica la “represión preventiva”

El sindicato mayoritario en las escuelas catalanas, Ustec-Stes, ha emitido un comunicado en el que condena las detenciones como “claramente instigada por la voluntad de aplicar una represión preventiva contra el tejido social y asociativo de nuestro país” y consideran que tribunales como la Audiencia Nacional “herederos del antiguo Tribunal de Orden Público franquista, y de instituciones armadas con una historia negra de represión, no tienen ningún tipo de credibilidad ante la sociedad civil catalana”.

El sindicato llama a “no dejarse intimidar” y compara el caso con el de “los medios de comunicación que también se dedican a difamar, sin fundamento, a un buen grupo de profesionales de la enseñanza”.

USTEC·STEs (IAC) és membre i part cofundadora de la IAC (Intersindical Alternativa de Catalunya):

IAC: llibertats de reunió, manifestació i organització!

(Confederación de Sindicatos de Trabajadoras y Trabajadores de la Enseñanza)

Emergencia Climática. Semana por el Clima. Recursos y materiales para el aula

STECyL denuncia la campaña homófoba de una asociación ultra católica en las marquesinas de los autobuses urbanos

26 de setembre, Dia Europeu de les Llengües Minoritàries

La FP se sitúa como una opción educativa de gran atractivo con un incremento del 77% de alumnos en una década

Manifestació el 27 de Setembre pel Canvi Climàtic a Barcelona

En l’àmbit educatiu també s’hi suma USTEC i partits com ERC, la CUP o els comuns.

En total s’han adherit al manifest més de 300 organitzacions i entitats arreu de Catalunya, entre les quals plataformes ecologistes i associacions a favor de protegir el medi ambient, així com altres entitats socials, entre les quals la FAVB.
La vaga pel clima a les escoles

Des de Fridays for Future també s’ha fet una crida a les escoles per fer una aturada durant l’hora del pati amb “Cartells pel clima”, elaborats pels alumnes per donar suport a la manifestació de la tarda.

ALTRES NOTÍCIES:

El Nacional: Así será la manifestación por el clima del viernes

El Nacional: Així serà la manifestació pel clima de divendres

Des d’IAC-CATAC, la Intersindical Alternativa de Catalunya, s’ha fet una crida a participar en les mobilitzacions i a concentrar-se davant dels centres de treball d’11.00 a 11.15 hores.

Ca La Dona: Davant les violències masclistes, autodefensa feminista